LA
MÀQUINA DE COSIR
A la meva mare
No
puc deixar
de parlar
amb melangia
de la vella
màquina de cosir,
marca Singer,
que tenia
de parlar
amb melangia
de la vella
màquina de cosir,
marca Singer,
que tenia
la
meva mare
al nostre pis
del carrer
de la Cadena.
Ja fos d’hivern o d’estiu,
de dia o de nit,
la mare
sempre estava cosint,
cus que cosiràs,
hores i més hores,
la vida és dura
i els dies passen
en un tres i no res.
La vella màquina
a pedal,
enfilant l’agulla
i enllestint,
en un dit i fet,
vestits i abrics.
Fent un descans
sortia al balcó
per guaitar
si venia el pare
de la fàbrica,
tot dient-me:
-En aquella cantonada
van matar
El Noi del Sucre,
d’aquesta manera
m’ensenyava
coses de la vida...
Era un temps
que ja s’ha perdut
i si hom ho recorda
se li omplen els ulls
de llàgrimes,
tot pensant
en aquell infant
que no sabia
parlar correctament,
i a la màquina de cosir
li deia: miaca,
en aquells anys cinquanta,
quan el pare venia
de la fàbrica
de sifons i gasoses,
i, per a mi,
era la fiaca,
i no pujava al terra
sinó al ding-dang,
i els coloms eren tites;
i la meva primera escola
de l’Ajuntament,
al carrer de la Diputació,
i, per Nadal, fèiem el pessebre
a la classe de la senyoreta Maria,
i jo portava “el caganer”;
i venien el tres Reis d’Orient
i a les sabates em deixaven
carbó ensucrat i una espasa;
i l’escola del carrer Ponent,
on cantàvem el Cara al Sol;
i al Sant Ramon,
un maig florit,
feia la primera comunió...
Era un altre temps,
i tenia un cavall de cartró,
i tenia una bata a ratlles,
i tenia una gata grisa,
i tenia un castell de fusta
amb soldadets de plom,
i tenia un escut del Barça,
i tenia un llibre de missa,
i tenia la mà del meu pare:
i la vida tenia,
segurament,
un altre, però, noble
color.
al nostre pis
del carrer
de la Cadena.
Ja fos d’hivern o d’estiu,
de dia o de nit,
la mare
sempre estava cosint,
cus que cosiràs,
hores i més hores,
la vida és dura
i els dies passen
en un tres i no res.
La vella màquina
a pedal,
enfilant l’agulla
i enllestint,
en un dit i fet,
vestits i abrics.
Fent un descans
sortia al balcó
per guaitar
si venia el pare
de la fàbrica,
tot dient-me:
-En aquella cantonada
van matar
El Noi del Sucre,
d’aquesta manera
m’ensenyava
coses de la vida...
Era un temps
que ja s’ha perdut
i si hom ho recorda
se li omplen els ulls
de llàgrimes,
tot pensant
en aquell infant
que no sabia
parlar correctament,
i a la màquina de cosir
li deia: miaca,
en aquells anys cinquanta,
quan el pare venia
de la fàbrica
de sifons i gasoses,
i, per a mi,
era la fiaca,
i no pujava al terra
sinó al ding-dang,
i els coloms eren tites;
i la meva primera escola
de l’Ajuntament,
al carrer de la Diputació,
i, per Nadal, fèiem el pessebre
a la classe de la senyoreta Maria,
i jo portava “el caganer”;
i venien el tres Reis d’Orient
i a les sabates em deixaven
carbó ensucrat i una espasa;
i l’escola del carrer Ponent,
on cantàvem el Cara al Sol;
i al Sant Ramon,
un maig florit,
feia la primera comunió...
Era un altre temps,
i tenia un cavall de cartró,
i tenia una bata a ratlles,
i tenia una gata grisa,
i tenia un castell de fusta
amb soldadets de plom,
i tenia un escut del Barça,
i tenia un llibre de missa,
i tenia la mà del meu pare:
i la vida tenia,
segurament,
un altre, però, noble
color.
On
ha quedat
aquell món?
aquell món?
INVENTARI
DE POSTGUERRA
En
un viejo país ineficiente,
algo
así como España entre dos guerras
civiles...
Jaime
Gil de Biedma, Vita Beata
Tercer
año triunfal,
el
glorioso movimiento:
¡Españoles!...,
l’exili,
la presó
i
els camps de treball,
Mauthausen,
Hiroshima,
els
maquis,
l’Acció
Catòlica,
l’Auxili
Social,
Flechas
y Pelayos,
¡Arriba
España!
La
fam, la misèria,
la
tuberculosi,
els
pobres
de
solemnitat,
el
racionament,
el
Pla Marshall,
Gilda,
els
toros,
la
Ràdio,
el
futbol,
el
gol de Zarra,
la
boxa
i
la lluita lliure;
el
cinema,
la
copla
i
la desfilada
de
la victòria!
Penitències
de
Setmana Santa,
processons,
exercissis
espirituals:
Quo
Vadis,
La
túnica sagrada,
Espartaco...
Ciris
a Sant Pancràs
i
a Santa Rita.
La
vaga
dels
tramvies,
el
Congrés
Eucarístic,
la
doble moral,
la
censura,
l’estraperlo,
l’explotació
de
l’home
per
l’home,
l’emigració.
Cabarets,
cases
de barrets,
bisbes,
capellans
i
falangistes
catalans.
Guerrillers
urbans,
Facerias,
metralleta
Stein,
Flash
Gordon
i
Superman.
Els
aprenents
de
torero,
els
artistes
de
saló,
“Carpanta”,
La
família Ulises,
el
Biscuter
i
el Sidecar;
la
mula Francis
i
Rintintín;
Santana,
Anquetil,
Cassius
Clay
el
rei del Ring.
El
suïcidi de Marilyn,
la
pluja del Vallès
i
la gran nevada
del
seixanta-dos;
l’assassinat
de Kennedy,
Bonansa
i
els Intocables
d’Eliot
Ness;
la
dimensió
desconeguda
i
la samba brasilera
de
Garrincha,
Didí,
Vavá,
Pelé i Zogalo.
Els
serials de la tarda,
El
Coyote;
els
consells
moralistes
de
la senyora Francis;
el
dia del Domund
i
els anuncis:
Yo
soy aquel
negrito,
Norit
el
borreguito...
Els
vint-i-cinc anys
de
pau, la por,
el
silenci,
la
conspiració
maçònica;
els
anarquistes,
els
comunistes,
l’or
de Moscou,
el
gol de Marcelino.
el
sis-cents,
la
Costa Brava,
la
Costa del Sol,
el
Cordobés,
el
turisme,
el
boom econòmic,
l’especulació,
la
carrera espacial,
l’arribada
a la lluna
i
el big bang.
El
braç incorrupte
de
Santa Teresa,
el
Sant Sepulcre,
la
Santíssima Trinitat,
els
màrtirs
de
la Santa Creuada,
les
pel·lícules
de
capa i espasa,
el
signe del Zorro,
i
¡Santiago
y cierra
España!
Els
obrers,
els
estudiants,
els
miners d’Astúries,
la
policia,
el
Top,
la
ETA,
la
teta
i
la rateta que escombrava
l’escaleta.
La
música Pop,
els
hippies,
Katmandhou,
LSD,
Vientam,
la
meditació Zen;
el
Maig de París
i
el temps
de
les cireres.
La
nova cançó,
la
lluita, la mort,
el
garrot,
Puig
Antich
bandera
negra
al
cor!
El
Valle
de
los Caídos,
la
Monarquia,
la
política,
la
comèdia,
el
drama
i
la tragèdia.
La
democràcia,
la
transició,
la
corrupció,
la
traïció,
el
pacte del silenci,
l’oblit
del passat,
la
postguerra,
la
llarga
postguerra!
APATXE!
Que senzilla
la història contada a petons!
Pep Castells,
El
meu desencís
Repartíem
fulls subversius a la Rambla,
incendiàvem
amb ràbia l’horitzó
enlairàvem
la roja i negra, i els vianants
fugien
entre les sirenes,
la
pluja de bales i la por.
La
ciutat recollia la figura marcida
d’un
somiador llibertari,
i
els joves i els avis,
davant
dels cotxes de la policia,
enlairaven
el puny, al Liceu
s’anunciava
Lohengrin.
Fluctuava
per l’aire les plomes
d’un
apatxe, entre núvols d’esperança
i
petons desfets
al
sol de Barcelona.
Fumàvem
la pipa de la pau
carregada
de marihuana,
i,
asseguts a les escales del port,
esperàvem
impacients,
com
qui espera Godot,
-ai,
feliços dies de “tutti-frutti”-,
la
impossible arribada
se
la Columna Durruti!
Trencàvem
cada dia una llança
per
la llibertat dels nostres cossos,
i
sabíem que érem massa romàntics,
només
uns sentimentals,
amb
un paradís perdut al cor.
Però,
a cops de desencís, aprenguérem
que
sota les llambordes
no
hi havia la platja,
ni
que les barricades obrien el futur;
la
utopia tenia un preu massa car
i
els núvols eren molt negres.
El
somni àcrata, a poc a poc, es desfeia
com
un sucre en un got d’aigua.
UTOPIA
Enceníem
bengales d’estrelles
pujàvem
bastides al vent,
pintàvem
a les parets avorrides
la
“A” dins d’un cercle,
hissàvem
somnis de llibertat
i
enlairàvem les banderes
esquinçades
de la revolució.
Descobríem
els poetes:
Salvat,
Machado, Hernández, Espriu i Rimbaud:
Par
les soirs bléus d’étè, j’irais dans les sentier
Cantàvem
Jara, Dylan, Baez, Ibáñez i Raimon:
No,
digem no, / nosaltres no som d’eixe món…
La
vida, espurna de foc,
esclatava
en el cor,
tant
si plovia com si feia sol;
érem
encenalls
cremant
de bon matí,
ventall
de l’amor
arqueret
de Sant Martí.
Enfilats
als núvols,
grimpaires
de sal,
ens
fèiem els fonedissos
i
somiàvem pardals…
La
utopia prenia
el
bell nom d’Ítaca,
fil
de seda i escata.
La
divina acràcia
era
el far i el camí
dels
guerrers d’abans.
Els
dies passaven
vestits
de color gris plom,
dels
somnis, a poc a poc,
fèiem
estelles pel foc.
COM
UNA BANDERA NEGRA
Quan enlairo
la bandera negra
veig que la
calavera és la teva calavera...
David Castillo,
Amb bandera negra.
El
déu vent acarona els bells sentiments
i
ens fa un bes per cada penyora.
El
déu vent regala somnis d’amor
a
canvi d’un bes robat.
Ai,
pirata de ciutat
amb
la bandera negra
plantada
al cor!
El
joc de la vida tremola
com
un infant perdut
cercant
la mà del pare
que,
sense adonant-se’n, es fa gran
i
es disfressa de pirata,
però
tan sols és un vianant
que
enlaira un estel
quan
puja al terrat!
El
pirata espera
l’abraçada
d’una amant,
dolça
bandolera trobada pel camí,
dolça
bandolera robadora de cors,
dolça
bandolera que ofereix un bes
per
una penyora,
i
el seu cos a canvi d’un altre cos.
El
lligam de la vida
tremola
al vent del terrat,
com
una bandera negra
com
un senyal de llibertat
com
un somni de pirata
com
un vaixell per l’alta mar!
ESTIU
LLIBERTARI
Lluitarem
per la utopia
tant
si volen com si no,
preparant
amb alegria
el
camí d’un món millor.
Ramon Muns, Cant d’Utopia
L’estiu
esdevenia una dona nua,
com
un somni utòpic,
deessa
de la Confederació,
bandera
de foc,
flama
de la revolució
que
ballava la rumba catalana
entre
la roja i negra,
els
himnes i els petons.
La
Barcelona tendra i rebel
de
les barricades de maig
i
la lluita per la llibertat
m’oferia
una bella lliçó
que
aprenia dels seus llavis.
Jornades
al Park Güell,
debats
inacabables al Diana,
mítings
de Montjuïc,
corredisses
per la Rambla...
música
urbana al Zeleste,
temps
de cireres i cançons:
Us
en recordeu de l’Ocaña
transvestit
per la plaça Reial,
Nosaltres
plens de joventut
baixàvem
pel carrer de l’Hospital
camí
de la Rivolta,
per
barrejar el cafè irlandès
amb
Pink Floyd i el Gato Pérez,
i
un flaire de marihuana.
HOMENATGE
A ORWELL
Catalunya
és una terra de pas
per
on homes i dones han passat
durant
milers d’anys.
Catalunya
és un vaixell ancorat
entre
les muntanyes i el mar.
Catalunya
és un somni que s’estén
per
rius, turons, vall, estanys,
vinyes,
oliveres, camps de blat,
boscos,
pobles i ciutats.
Catalunya
té una senyera estelada,
quatre
rius de sang, un drap negre,
el
vel dolorós de Crist, un cant de ràbia,
la
falç dels segadors i un crit de llibertat.
Catalunya
vetlla un somni revolucionari,
un
cant llibertari a la utopia,
una
esperança de justícia,
Catalunya
és un cant al vent,
n’és
la quimera de lluitadors i poetes.
Catalunya
són mil anys d’història,
gent
d’ací, gent d’enllà, del nord
i
del sud. Il·lusions escampades
a
dalt de la carena i arran del mar.
Les
arrels del poble són fruits d’altres pobles
que
vingueren en so pau o en so de guerra,
allau
d’immigrants...
Catalunya
és un bocí del planeta terra,
quatre
barres de foc al vent,
una
bandera negre al cor.
Catalunya
soc jo, i ets tu, i els avantpassats,
i
els que ens sobreviuran i els que vindran
del
nord i del sud. I tots junts som una terra de pas,
un
destí que fa amb nosaltres la vida amb el vent
barrejat
amb l’aigua, el foc, la fe, l’amor...,
tot
plegat per anar obrint camí...
INÚTIL
COMBAT
No
soc ningú o bé l’habitacle,
només
acullo l’infant perdut.
Màrius Sampere
No
és gaire difícil senti que la vida
només
és pura a la infantesa,
sobretot
quan, a poc a poc, et fas gran,
i,
de tant en tant, et fa mal l’esquena,
per
això és molt més bell l’ofici de poeta,
poder
refer tota mena de somnis,
fer
volar coloms i tornar a ésser l’infant
d’aquells
que enlairaven estels,
i
berenaven pa amb oli i sucre
enfilats
als terrats del barri xinès.
Rialles
d’infants, ulls vius
com
la fam. Mans tendres, pures
i
obertes al món, vides desinteressades,
rialles
d’infants
que
refan els somnis innocents.
Ai,
hereus dels nostres pecats,
condemnats
a viure i a créixer
dins
d’un món foll, malalt,
absurd
i trencat! Perduts
en
un inútil combat.
POEMAS
DE FERRAN AISA DEL LIBRO RAMBLA
DEL RAVAL
(Emboscall,
Vic, 2004)
bellisima vison historica del barrio. esos poetas son los imprescindibles. Merci
ResponderEliminar