Capítulo del libro de Ferran Aisa “La vaga de la Canadenca. La conquesta de les vull hores” (existe versión en castellano “La huelga de la Canadiense. La conquista de las ocho hores” (editados por Edicions de 1984, Ajuntament de Barcelona y Entreambos).
LA
CENSURA ROJA
Els sindicats de la CNT
que funcionaven clandestinament, sense un òrgan d’expressió propi com la Soli en funcionament, va haver de
lluitar amb el silenci o la falsedat de notícies publicades a la premsa
burgesa. Malgrat això les consignes, les opinions i la propaganda confederal
viatjava a través dels diaris Lucha
Social de Lleida, que dirigia Joaquim Maurín; Acción Social Obrera de Sant Feliu de Guíxols, amb la direcció
d’Hermós Plaja; Despertar de Vigo i
fins i tot ben aviat sortiren capçaleres amb el nom de Solidaridad Obrera a València sota la direcció d’Eusebi Carbó.
Aquesta premsa va participar en la tasca de fer arribar a la família cenetista
les notícies de la Confederació.
La vaga de la Canadenca,
malgrat que fou una vaga pacífica, de tant en tant esclataven petards i bombes
de poca potència. En tots els dies que va durar la vaga només hi hagueren tres
morts el ja citat cobrador de la Canadenca Joaquim Baró, el contramestre Luis
Mas i Gustavo Pablo Blanch que va morir casualment al esclatar una bomba al
carrer Còrsega. Però els alarmistes provocaven el pànic sobretot entre les
capes de la burgesia, que pensaven d’estar davant d’una nova revolució
soviètica a Barcelona. Davant la prohibició de posar notícies sindicals a la
premsa o de posar comunicats oficials contra els interessos dels treballadors, la
CNT va contraatacar aplicant la censura roja a la premsa catalana; és a dir,
els tipògrafs dels diaris, majoritàriament afiliats al Sindicat Únic d’Arts
Gràfiques, quan havien de publicar un Ban o una notícia contrària als
interessos dels treballadors, l’eliminaven. León-Ignacio, ho explica:
El
Sindicato de Artes Gráficas quiso acabar con la campaña de prensa contra la
huelga de la Canadiense. No es que desaminara a los obreros, sino que mantenía
una leve esperanza en el otro bando, sino que mantenía una leve esperanza en el
otro bando, impidiéndose que se rindiese. Un militante llamado Salvador
Caracena propuso establecer su propia censura por medio de delegados obreros de
los periódicos. De este modo iban a dirigir la información tal como hacia el
gobierno. Se aprobó en seguida, comunicándose por carta a los directores de los
rotativos que no hicieron el menor caso. Pronto comprobaron que iba en serio.
Em La Publicidad. Por ejemplo, cierta
tarde se presentó al director Jolis el joven linotipista Ácrata Vidal para
decirle al director amablemente y sin levantar la voz, que un determinado
artículo no podía publicarse porque él. Como delegado, lo prohibía. Y, desde
luego, el artículo no se publicó. La escena, con ligeras variantes, se fue
repitiendo en cada periódico y al trascender a la calle hizo creer que la
revolución estaba empeando.98
Malgrat la il·legalitat
dels Sindicats de la CNT aquests continuaven funcionant clandestinament i es
reunien periòdicament per realitzar reunions on decidien la marxa de la vaga
conjuntament amb els comitès de vaga. Una altra de les preocupacions del cenetistes
era la lluita contra les campanyes d’intoxicació a la premsa burgesa contra els
obrers. Una de les decisions preses en aquelles circumstàncies fou la de
l’aplicació de la censura dels tipògrafs sobre els textos que denigressin
l’Organització i anessin en contra dels interessos dels treballadors en vaga. A
la Junta del Sindicat Únic d’Arts Gràfiques, Paper, Cartó i Similars. figuraven
destacats militants anarquistes com Eveli Boal, Ácrato Vidal, Salvador
Caracena, Pedro Álvarez. Van ser aquests militants els que van pensar en posar
en acció la idea de la censura roja per protegir el obrers en vaga. Els
anarcosindicalistes amb aquesta tàctica mantenien en peu la seva força contra
l’ordre establert de la burgesia i el capitalisme. El primer cas de censura
roja fou contra el Ban del capità general mobilitzant als obrers del sector
d’aigua i electricitat, aquest text només fou recollit per el Diario de Barcelona i El Progreso, el qual deia:
El Excmo. Sr. Capitán General de esta región ha
publicado el siguiente bandoi:
D. Joaquim Milans del Bosch y Carrió, Capitán
general de la 4ª región, hago saber que por Real Decreto del 7 del corriente se
ha dispuesto lo siguiente.
A propuesta del Ministerio de la Guerra y de acuerdo
con el consejo de de ministros vengo en decretar lo siguiente:
Artículo 1º, Con arreglo a lo prevenido en los
artículos 219, 220 y 221 de la vigente de reclutamiento quedó autorizado el
ministro de la Guerra para llamar a filas en su totalidad o en parte a los
individuos en situación de servicio activo pertenecientes al de las industrias
comprendidas en los servicios de suministro de energía eléctrica, transporte y
alumbrado e industria y los de aguas para riegos o abastecimientos de
poblaciones o dedicados habitualmente a ocupaciones de esta clase.99
Capitania va d’haver de
recórrer a la seva pròpia impremta per imprimir els bans que serien enganxats a
les parets de Barcelona, doncs la majoria dels obrers d’empreses d’impressió
eren en vaga. La censura roja es va
aplicar, a partir d’aleshores, amb un rigor matemàtic contra tot text que anés
en contra dels obrers. Per una altra banda el Sindicat va fer córrer per els
cenacles obrers una circular com a rèplica al Ban del Capità general:
A todos los empleados movilizados: enterada la
organización obrera de Barcelona, y teniendo en cuenta el bando puesto por la
primera autoridad militar, y creyendo nosotros que esto sería una fuerza para
contrarrestar la fuerza indestructible de la organización obrera de Cataluña,
hemos determinado que todo individuo sujeto a las reservas que acepte el bando
militar tendrá también que aceptar las consecuencias en su propia persona. Y
para terminar, le decimos que escoja de las dos suertes que tiene delante. El
Comité de Organización.100
La vaga de la Canadenca
encara era viva i moltes altres empreses es sumaven solidàriament a la seva
lluita sindical, el tres de maç entraven en vaga els treballadors de la Tèrmica
de Sant Adrià del Besós. El dia següent la premsa ja no parla de la vaga dels
electricistes, sinó del conflicte de l’aigua i la llum, doncs els treballadors
de la Companyia d’Aigua i Gas també havia entrat en vaga. S’informa que gràcies
a la tasca feta pels militars l’anterior nit s’havien encès les llums de més
carrers. Per aquesta data també hi havia diverses fàbriques de Sabadell i
altres poblacions que s’havien posat en vaga. El dia 5 de març el capità
general Milans del Bosch declarava l’Estat de guerra a la província de
Barcelona aplicava la censura de premsa i ordenava la militarització de tots
els electricistes de 21 a 38 anys, però el Ban només va ser publicat per el Diario de Barcelona i El Progreso. Si cap el 6 de març es posava
en pràctica la Censura Roja a La
Publicitat, aviat l’ordre sindical era al damunt de totes les taules de
redacció, sobretot la dels director dels diaris:
Señor director del periódico...
Muy señor nuestro. Obedeciendo a la razón y a la
justicia que en todo momento debe guiar el ben criterio en las cosas, tenemos
el deber de comunicar a usted que la junta del Sindicato de Artes Gráficas ha
tomado el acuerdo de suprimir de la redacción del periódico de su dirección
toda nota o comentario con el movimiento de la Canadiense, venga por conducto
de quien sea, en la inteligencia de que en el momento que aparezca algo de dicho
asunto, nos arrogaremos el derecho de retirar el personal de esa casa, sin
perjuicio de exigir una indemnización como correctivo de dicha infracción.
Por el Sindicato de Artes Gràficas, la Junta de
Barcelona, 7 de marzo de 1919.101
El
Diario de Barcelona i El Progreso, que fan cas omís de la prohibició de publicar notes o
bans antiobrers contra la vaga de la Canadenca, van haver de pagar una multa de
mil pessetes al Sindicat. La censura roja també va arribar a Madrid a través de
l’Associació de l’Art d’Imprimir adherida a la UGT: La decisió del govern de
Romanones de mobilitzar els obrers en vaga imitant el que ja havia fet
Canalejas amb els treballadors dels ferrocarrils durant la vaga de 1912, no hi
va donar cap resultat positiu, tot el contrari, va aixecar encara més l’esperit
rebel dels obrers catalans.
La majoria
d’electricistes es negaren a seguir les ordres de militarització ordenada per
Milans del Bosch. La repressió governamental no es va fer esperar i molt aviat
el castell de Montjuïc s’ompliria amb uns tres mil obrers detinguts per
negar-se a complir aquesta ordre. Els obrers afectats per aquest “ordeno y
mando” es van negar a incorporar-se a les feines del servei dels militar
obligatori per fer d’esquirols dels vaguistes. Els obrers detinguts van ser
portats en filera amb la típica corda de presos des de la Jefatura de Policia,
aleshores davant de la Llotja, fins el Castell de Montjuïc. El seu pas pels
carrers de Barcelona era tot un poema obrer escoltats per la policia a cavall
camí del tenebrós i maleït Castell de Montjuïc.
Amb la incorporació a
la lluita els treballadors dels ferrocarrils de Catalunya i els de Sarrià, cada
vegada es feia més visible la vaga a la ciutat. La paralització dels serveis
públics i els transports col·lapsaven Barcelona. Els tramvies tornaven a
circular portats per els soldats, però la gent evitava pujar-hi, i grups
d’obrers els apedregaven.
El 13 de març el govern
espanyol va voler intervenir directament per intentar aturar el conflicte, la
primera mesura fou destituí el governador civil Carlos González Rorhwos, que
fou substituït per l’enginyer en cap de la Canadenca Carlos Emilio Montañés.
També es va nomenar com nou cap de policia Gerardo Doval, molt més liberal que
el seu antecessor Francisco Marorell, conegut home de confiança de Bravo
Portillo. Amb el canvi d’autoritats el govern mantenia l’esperança que
s’iniciés un procés de negociació amb els obrers que acabés d’una vegada amb el
conflicte. A més, Romanones, va enviar a Barcelona a Juan José Morote,
subsecretari de la presidència, per fer de negociador. Malgrat els obrers
internats al Castell de Montjuïc, la massa treballadora encara continuava
confiant amb la força del Sindicat Únic i mantenien la moral alta i tenien fe
en la victòria. El comitè de vaga considerava que calia esperar fins que el
govern i la patronal els cridessin. I així va ser... Posades totes les peces al
seu lloc ara només calia citar a la direcció de La Canadenca i als
representants obrers per obrir un diàleg.
L’ajuntament de
Barcelona va fer de mediadora en el conflicte i a través del regidor del partit
radical, president de la Junta de Reformes Social, l’advocat Rafael Guerra del
Río, el comitè de vaga va ser convocat per reunir-se amb els representants del
govern i els de la direcció de la Canadenca. La reunió es va celebrar a
diversos espais de Barcelona com la tinència d’alcaldia del districte segon i a
seu de l’Institut de Reformes Socials. L’ambient era calent a nivell nacional,
doncs el comte de Romanones volia acabar definitivament amb el conflicte. A
través de la via telegràfica s’havien desenvolupat diverses comunicacions entre
les autoritats de Madrid i les de Barcelona, Milans del Bosch, Romanones,
González Rothwos i Burgos Mazo, per tant estaven al corrent del que passava a
la Ciutat Comtal. De la falta d’enteniment entre la patronal i els
treballadors, i que hi havia moltes discrepàncies entre uns i els altres. La
patronal no volia negociar amb els obrers i aquest sentien “repugnància” de
tractar amb el govern. El conflicte s’havia situat en un cul de sac. El
ministre de governació manifestava que el govern només havia complert en el seu
deure d’intervenir una empresa d’interès públic per no deixar la ciutat sense
els serveis necessaris d’aigua, llum i transport. Per una altra banda la
direcció de L Canadenca denunciava que el seu gerent Fraser Lawton havia rebut
amenaces de mort. Cosa que no es podia prendre en broma doncs en el darrer mes
de 1918 s’havien produït sis atemptats a Barcelona, dos dels quals foren
mortals. A més la UGT havia pressionat el govern a través de Largo Caballero
amenaçant-lo amb una vaga general sinó s’arreglava el tema de la Canadenca.
Finalment la primera reunió es va
celebrar el dia 15 per la tarda a la tinença d’alcaldia del districte
segon. Allà hi eren els representants de
les autoritats Juan José Morote i Carles Emili Montañes; el gerent de la
Canadenca Fraser Lawton amb l’advocat de l’empresa Josep Cugat i Figuerola; i
un dels comitès de vaga dels obrers entre els que hi havia els empleats de la
Canadenca Salazar i Penya acompanyats del delegat de la CNT, Simó Piera. La
reunió no va ser fàcil, però hi hagué d’entrada un bon enteniment amb l’ex
governador civil de Barcelona, Juan Jose Morote, el qual tenia una certa
simpatia dins dels obrers barcelonins i el consideraven una persona imparcial.
També Guerra del Río tenia molts amics entre els cenetistes com Josep Ulled i
Salvador Seguí, el regidor radicat havia militat en el partit de Layret i
Companys. Morote i Guerra, abans de convocar la reunió decisiva per acabar amb
el conflicte, es van reunir per separat
amb el director de la Canadenca Fraser Lawton i amb el secretari del Comitè
Regional Salvador Seguí, que havia estat posat en llibertat.
Els representants abans
citats en nom de les autoritats s’entrevistaren, els dies 15 i 16 de març, amb
la direcció de l’empresa i amb els delegats dels treballadors. El dia 17
s’arribà a un acord entre les dues parts en litigi, d’alliberar a tots els
presos exceptuant els que tenien en marxa algun procés, i la readmissió a la
feina de tots els vaguistes que havien estat acomiadat per l’empresa. El dia
següent l’empresa acceptava les bases aprovades i les firmaven les autoritats,
el patró i els obrers. Josep Termes, ho explica:
La Canadenca
va acceptar un augment de jornals, la jornada de vuit hores i el pagament de la
meitat de la mesada que havia durat la vaga. Després de l’acord definitiu,
s’aixecaria l’estat de guerra.102
De moment no s’havia
comunicat la noticia de l’entesa entre els treballadors i la direcció de
l’empresa, doncs el dia 16 i 17 els tipògrafs de les rotatives dels diaris van
fer vaga solidària, per tant no hi va haver diaris, però el dimarts dia 18 de
març, La Vanguardia, enlairava la
notícia.
El ministro de la gobernación recibió a los periodistas
a última hora, para manifestarles que después del Consejo se había enterado de
que se había solucionado el conflicto de la Canadiense. Las bases firmadas esta
noche serán transmitidas al gobierno por telégrafo. El señor Gimeno elogió las
actuaciones del señor Morote y señor Montañés. Después dijo el ministro que el
gobierno está muy satisfecho de la solución del conflicto, porque seguramente
renacerá la tranquilidad y la calma en Barcelona.103
El capità general va
aixecar l’estat de guerra a la província de Barcelona i el Sindicat d’Art
Gràfiques suspendre l’aplicació de la censura roja. Ángel Pestaña, en unes
declaracions recollides per E. G. Solano, parla sobre els motius que van
suposar aplicar la censura roja:
Nosotros no nos oponíamos a que se dijera la verdad;
lo que no queríamos es que se nos insultara, y que los trabajadores que vivían
de un salario se vieran obligados a componer noticias por las cuales se
escarneciera a aquellos compañeros suyos que estaban en la calle luchando tan
dignamente.
El capitán general redacto el bando declarando el
estado de guerra; el Sindicato de las Artes Gráficas da la orden de que de
ninguna manera debe imprimirse; si el Estado tenía imprentas, que éstas las
compusieran; no se pudo encontrar ninguna, y después de muchos trabajos llegó a
componerse el bando, que tardó dos o tres días en publicarse.104
No hay comentarios:
Publicar un comentario