LLARG POEMA BILINGÚE

Lo absurdo de la vida

es que sea absurda

pudiendo no serlo.

Perque és absurd

que m’hagi de vendre per poder viure,

perque és absurd

que hagi de ser esclau d’un sou

per poder tenir un sostre,

perque és absurd

que visquem en petites,

minúscules cel·les

en l’interior d’una gran garjola urbanística

anomenada ciutat,

perque és absurd

que hi hagi lleis que dictaminin

que algú ha d’anar fora de casa seva,

perque és absurd,

que algu que no conec

em digui com he de viure,

perque és absurd

que no conegui ni a les meves veïnes

perque és absurd que qui posseeix armes,

porres, manilles, presons, tancs i exèrcit,

acusi a persones desarmades de violentes,

perque és absurd

que els tomàquets no tinguin sabor a tomàquet,

perque és absurd

que faci 30km en cotxe per anar i tornar de la feina,

hagi de menjar qualsevol cosa en 45 minuts

tot pensant en la tarda que m’espera,

que després vagi a buscar al nen

per portar-lo a una extraescolar que ni m’interessa

per tal d’aprofitar per fer algunes compres,

que no se realment ni el que estic comprant,

que després col·loqui al meu fill davant de la tele

per que jo pugui descansar o fer el sopar

i finalment m’en vagi a dormir

tot pensant amb el dia que m’espera demà,

es completament absurd!

perque és absurd

que sempre volguem que passi el temps:

“a ver cuando llega el descanso”

“a ver cuando llegan las vacaciones”

“a ver cuando salgo del trabajo”

“a ver cuando llega el fin de semana”

“a ver cuando se acaba la clase”

“a ver cuando se acaban los exámenes”

“a ver cuando se calla”

“a ver cuando llega ella”

“a ver cuando los niños vuelven al cole”

“a ver cuando se acaba este poema”

“a ver cuando deja de decir a ver cuando…”

“a ver cuando me decido a decirle lo que quiero decirle”

“a ver cuando se acaba la crisis”

“a ver cuando empiezo a vivir como me gustaría vivir”

“a ver cuando traen el segundo plato”

que triste y que absurdo,

que trist i que absurd,

perque si estem gran part de la vida

esperant que passi el temps,

jo em pregunto,

quan vivim?

per que és absurd

que ens conformem en anar tirant,

per que la vida (ja ho he dit més d’una vegada)

no pot estar feta per “anar tirant” simplement,

perque la vida està per viure-la en majúscules

sino no la podem anomenar vida.

Perque és absurd

que la vida sigui absurda,

que estigui en les nostres mans

poder canviar-la

i no fem res tots plegats,

tot conformamt-nos dient,

“a ver cuándo la vida deja de ser absurda”.

Andreu Aisa. Íntima rebeldía. Editorial Abriendo Brecha. 2020