.jpg)
[fuga I]
Digues:
“Jo soc, perquè foren”.
Va nàixer tan nou
que la mort encara
estava tíbia.
Encara no li cremava el pit
de la humitat que li donà forma.
i
allà et veuràs, entre la multitud.
Som
més mecànics del que concebem. Passat i futur es construeixen junts al nostre
cervell. A l’hipotàlem es codifica el que volem ser demà, reutilitzant
vivències falsejades que anomenem records.
Criem dies amb material reciclat.
Ser és
recordar cap avant.
[futurs]
Tot ens marca, tot ens deixa cicatriu.
Tens els ulls de ta mare.
Aquesta ràbia per l’injust és
d’ella.
La teua forma de jugar
amb els fils solts de la roba:
manies del teu besavi.
Tens fòbia a llençar menjar,
per la fam que
els teus avis patiren.
Sempre el puny tancat sota la màniga.
Sempre el puny.
Aquesta és la marca
dels teus.
[fuga IV]
Tot ho heretem, tot ho propaguem.
Ha de calar-nos.
Aquesta constant lluita,
a vegades per construir-nos,
a vegades per construir-los.
La paraula s’acumula
generació a generació.
Ha
de transmetre la força
de tots els somnis pendents,
de tots els adeus de pedra.
Ha
de calar-nos els ossos.
[fuga V]
habitants d’una terra com un colom poruc
que
té fred
i
té por
i somia
i l’ofeguen.
Josep Piera
Alguna cosa ens frena
quan volem tocar la llum.
La gent com nosaltres, diuen,
transmetem pobresa i
un futur utòpic.
L’hereten els nostres fills
en els forats de les ales.
Ens fa caure a la intempèrie,
creuant-nos les boques,
fins al següent colp
de vent a l'estómac.
La gent com nosaltres, però,
transmet l'esperança als llavis.
La llengua,
com arrels entrellaçades d’un bosc.
Paraula rere paraula.
Som memòria
entre memòria.
[restes de Ciutat Ofegada]
Les
veus dins del teu cap cridaren:
“Ho aconseguiran”.
I això és el més gran
dels pecats.
Se sorprenia en veure't
entrar per la porta:
quan era jove
anunciaren
que
els seus fills viurien a Mart.
En el fons encara
esperava
que un dia la
recordaren
des
d'un altre angle
de
la mateixa estrela.
[la retirada]
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
Pere Quart
de
València al camp de concentració d'Argelers
Fent
el teu camí vam seure
al lloc on vas
descansar.
Allí no hi havia res.
Arena, mar i cap marca
del teu parell de
petjades. Homme libre, souviens toi.
Una
pedra l'assenyala.
D'ella
pengen unes teles
i
unes flors ja caducades.
Una
mica de memòria.
Un
regust d'aquell dolor.
Un
senyal de la misèria.
Hem refet el camí al
lloc;
Sant
Cebrià, el Barcarés.
Allà
on et feren fallida
les cames. Allez,
allez!
Allí no hi havia més
que mar i arena gelada.
La fam ja no estava
allí.
Les puces han viatjat,
lluny, a unes altres
fronteres.
Uns de la tuberculosi,
d'infeccions o de
colps;
altres de disenteria.
A
l’exili on habitaven
únicament
els seus ossos.
Una tempesta es va
endur
els cossos del
cementeri.
Només mantenen els noms
si algú els llegeix en
veu alta.
Arena, mar i cap marca.
La
mare plora. Et recorda.
I ací estan. Ni en la
misèria
ni
en la fam ni en els filats
ni en el fred ni en les
ferides
ni en la humiliació.
Ací, veus, al record
viu.
Ací som el teu parell,
filla i net. Dues
petjades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario