Fa ja molts dies. Són massa dies
perquè encara hi som
i hi anem tornant. Vam aturar
el primer desnonament.
També aquell dia
alguns companys
descobrien que els cops de porra
en català també són contundents
I, segurament, dolen més.
Vam assaltar, després,
el magatzem. Hi prenguérem
totes les banderes.
Fetes retalls esdevingueren
extraordinàries sogues
per fugir de la presó
dels estats i les nacions.
He tornat sobre el seu taüt
per trobar-hi llàgrimes
que se m’hi van perdre.
Però ha estat endebades.
Els taüts d’aquells herois
de la nostra joventut,
al Raval,
són avui només runa.
No hi ha res que ens alliberi!
Els herois moriren joves
o la vellesa, com la mort,
els va corrompre.
És la missa és el
procés.
El mossèn aixeca el símbol
i assegura la transformació.
Som una república !, diu.
I els fidels convençuts
celebrem la transfiguració.
El pa es transforma en carn
i el vi es torna sang.
I els fidels tornem cada dia
i pengem banderes i símbols
perquè el mossèn ens convenç
i la fe ens ho confirma.
Són el cos i la sang
de la república. Som creients!.
El mossèn ens ho recorda
quan ens ofereix a la boca
el cos de crist,
que no es pot mastegar.
I ja poden anar dient els heretges,
fidels d’una altra existència.
Que es convencin d’una vegada
que no hi ha vida
fora de l’església.
La fe no mou muntanyes
però protegeix contra el buit
existencial del no res.
***
I em busco en el cos
allò que no em dona
la vida fora de mi.
M’exprimeixo sense consideració
contra una sexualitat
que roman sotmesa a l’ordre.
I els cossos més joves
em son fugissers
i se’n riuen de la meva decadència.
Quan el cos ja no serveix
per a què volem l’àni
Vaig creure en el déu dels meus pares.
Vaig obeir sense queixes les normes dels més grans.
Vaig ser fidel a totes les tradicions del calendari.
Fins i tot em vaig comprometre per vida a viure.
Llegeixo nous filòsofs que reneguen de Nietzsche
i que se’n riuen de les mans brutes de Sartre.
Com enyoro unes mans ensangonades
que expliquessin que els meus compromisos
eren mereixedors de la desobediència!.
Després de cada assemblea
l’esperit es tornava carn
i sortíem al carrer
convençuts que el món
era a les nostres mans.
Passen els anys
i quan vas a pixar
has de comprovar
que no torna la sang.
Allò que ahir era el món
avui només son pixats.
De salvadors del món,
hem passat a ser només
pacients d’urologia.
Exercici literari.
Què
vol dir, si és el cas,
proposar
el silenci més escaient
contra
una pantomima
d’imatges
incongruents
si
els fets i els gestos
que
qualsevol animal
és
capaç d’enginyar
no
han pogut contra els déus?,
si
les imatges
dels
geperuts contra el cinemascop
no
han fet trontollar els mites,
si
el sexe segueix entre cames,
de
què serveix aquesta capacitat intel·lectual
contra
la tardor
del
plaer i el goig?
Què
representa, de totes maneres,
aquesta
estona de covardia, a soles,
si
demà
els
mateixos rostres que en l’absència
et
provoquen ira, desig,
gelosia
infantil, calcomanies caduques,
tornaran
a mirar-te
complaents,
sense saber de la teva solitud,
aclaparats
pels
seus esquemes mentals
de
col·loquis buits i de discussions,
atabalats
per
la mateixa angoixa
que,
ara, a tu, et sembla única?
Per
què tanta paraula
si
som tots sords i muts?
Em
va tocar néixer
i
no vaig poder escollir,
en
corresponien
una
terra
uns
pares uns noms
un
temps
i
no vaig poder escollir,
em
tocà aprendre
i
mestres
i
un poder
i
no vaig poder escollir,
em
toca un dia
l’amor
el futur
em
toca un dia escollir
i jo no sé escollir.
Al final dels dits
ja no hi ha res,
tot s’ha esvaït
buscant solidesa.
Diuen els filòsofs
que som líquids
i que vivim, perduts,
en la incertesa.
Però miro el carrer
i encara hi ha, certa,
una misèria
que s’esmuny
de les meves mans.
I miro i miro
i no soc capaç
de trobar-me en la revolta.
Pep Castells. Sense penediment, sense esperança. Descontrol Ed. 2022
No hay comentarios:
Publicar un comentario