6 poemas de IMMA MAÑEZ ALBERT

Hui la meua mirada s'escapa
i torne als  meus dèsset;

al meu quadern secret,
al meu pare mort i viu,
a la meua mare trista i sola,
als meus estudis nocturns,
al meu treball diari,
a la meua solitud antiga,
a la meua mirada perduda,
a la meua xiqueta abandonada,
als meus somnis de poeta,
a la meua lluita d'igualtat,
al meu fràgil cor,
al meu amic que m'espera,
a la casa de la meua iaia,
al meu  amor impossible,


Hui acull la meua mirada
 i torne dels meus dèsset;

i sé que no hi haurà retorn,
que la meua línia continua,
que la meua vida segueix viva,
que els meus fills vida són,
que cada matí comence,
que en la meua mirada et trobe,
que la xiqueta m'acompanya,
que els meus somnis, somnis són,
que la igualtat és possible,
que el meu cor resisteix,
que la meua casa va amb mi,
que el meu gran amor sóc jo,
que l'amor és company,
que la mort arribarà.


I tot açò ho sé gràcies als meus dèsset.

***

El meu segon Moguer

Ací , acaronada per les espurnes lluminoses

de les vostres mirades còmplices,

on brollen dels meus llavis

paraules i versos amb sabor

de món agredolç.

Altre Moguer amb vosaltres.

Ací, com nòmades bojos, a la recerca

de vents nous i lliures

farcits de dignitat i tendresa,

sense més horitzó que el caliu

de l’estima, l’abraçada i el somriure.

Altre Moguer amb vosaltres.

Ací, on la paraula germanor, tornada a parir,

rellisca suaument

per cadascuna de les nostres pells

i ens fa alenar una nova humanitat

més enllà de la utopia dels somnis.

Altre Moguer amb vosaltres.

Ací, escampant llavor i llàgrima

amb batecs d’esperança i mans obertes,

 amb veus colpidores i apassionades

on viuen el clam d’una terra que mor

i una vida que gemega.

Altre Moguer amb vosaltres.

Per tot arreu, per a tothom i amb vosaltres.

Gràcies a totes i tots.

Voces del Extremo, Moguer, 2016

***

Caminarem passos de justícia
amb petjades decidides i valentes.
Trepitjarem muntanyes, sendes, valls
i la nostra diversitat compartida
serà la força que ens farà arribar.

***

Cloure els ulls a la foscor,
guarint punxeguts records
que són part del meu camí,
d’altres temps i d’altres ombres.
Tots ells romanen en mi,
entre el pit, el coll, el muscle
i en voler arrossegar-me
l’altra meua dona sura.
I a les hores me n’adone
que no sóc meitat ferida,
sóc jo, sóc dona completa,
mereixedora de tot.

i.m. Juliol 16

***

Els ulls amb que m’ho mire tot
no són meus.
Quan mire les meues mans
et trobe a tu,
dona de pell fosca, maltractada, assetjada
que nit i dia escampa llavor
d’esperança i vida al seu voltant.
Quan mire els meus passos,
trepitje les teues sendes
que van cercant terra, pau i dignitat.
La teua mirada esferidora
ompli de vidres la sang d’aquesta impotència.
Quan mire el meu cor
ací et trobe,
surant en un mar furiós d’incerteses,
ànima i pell acollint-se,
nàufrag en aigües que tremolen i purifiquen.
Els ulls amb que m’ho mire tot
no són meus.
És el desig falaguer de la vida
qui mira a través d’ells.


i.m. juliol 2016

***

Pell, vam  ser  pell,

envaïda pel goig dels amants inexperts,

univers de fantasies i anhels

abocat a un  mar antic de desig

 i fent un tast per assaborir-nos

enlluernàrem amb besades la soledat compartida.

Pell, vam ser pell

sols això, pell.

***

 Sirenes de sal i somnis

arrelades a mar fosca,

esteu cercant en les ones

carícies de nova vida.

Sirenes de cabells tímids

i d’ulls de mirada humida

anheleu  nou horitzó

desitjant claror de dia.

Sirenes menyspreades

i hereves de tanta por

heu de trencar el silenci

enfonsant a la foscor.

Sirenes entre les ones,

d’altres terres, d’altre sol,

sirenes de sal i somnis,

parteres d’un altre mon.

Imma Mañez Albert

Obra pictorica de Matilde Granados Belvis