documentos de pensamiento radical

documentos de pensamiento radical

miércoles, 5 de junio de 2019

L´ÍNCENDIARI DE MOTS. Joan Salvat-Papasseit de FERRAN AISA i MEI VIDAL




El privilegi intel·lectual
Joan Salvat-Papasseit

Mes primer ens caldrà que expliquem la actitud del proletariat orga­nitzat enfront l’Intelligenz. Tant com voldríem justificar-la, voldríem avançar-nos a tot aliè juí que ens vingués a la contra. Així, per exem­ple, quan se’ns digui que els obrers catalans amb tot i llur conscièn­cia no són capacitats, afegirem encara que no ho són ni ho seran per molta estona. Afegirem que són mancats d’una justa i deguda dignitat del treball —missió del Sindicat. Sense això, evidentment, la possi­bilitat d’una administració jurídic social pel proletariat, el que Marx nomenava dictadura, pot fer esborronar a tot pobre senyor d’una pes­seta. Però hom no ha d’ignorar que si aquesta és divisa: el treball pels obrers, no els obrers pel treball, la pau forçosament ha d’ésser des­prés lògica com ho és la violència abans del triomf.
Macaulay va dir bé: «Si espereu que el poble es trobi prou madur per a donar-li la llibertat, mai n’hi fareu mercè». El proletariat, vulguem-ho reconèixer, és massa alliçonat per l’experiència. Demés, una altra cosa: qui gosaria dir que capitalisme equival al valor capacitat? Aquesta és una lluita, confessem-ho, entre dos estaments sense gruix d’esperit. < estómacs no aprenen metafísica>>1, i aquesta és una lluita dels estó­macs. Els homes de pecat, però, són els intel·lectuals, els quals han aju­dat les opressions polítiques, també les sedicions, a favor d’una casta per tal de que manés. Ens caldrà recorda Romain Rolland, que ha dit darrerament: < el seu art, la seva raó al servei dels governs. N’han fet l’instrument de les passions (sense saber-ho potser) dels interessos egoistes d’una tribu política i social, d’un estat, d’una pàtria o una classe?>>2 És tan cert, que ha estat sempre. D’aquí la malfiança del proletariat a que els homes de cap i de carrera menin les multituds; d’aquí la malfiança dels dirigents o actors sindicalistes a tota acció política, de parlamentarisme.
Els mateixos polítics han declarat fallida la funció de l’Estat, àdhuc l’interventor. Paraules d’en Cambó són les que aquí segueixen: <>3 S’ha vessat molta sang per a tenir un règim constitucional i parlamentari, i quan hem tingut els edificis de les Corts i els diputats, hem cregut que ja ho teníem tot, i estàvem, però, dins un règim de canibalisme. Nec­ker, bastant abans, ja anava molt més lluny que no hagi mai anat el leader català:  <És necessari dir-ho: després d’haver establert lleis de propietat, de llibertat i de justícia, res no s’ha fet encara per la munió més gran i productora dels ciutadans. —Què ens importen les vostres lleis de propietat? Podríem dir: res no tenim que sigui nostre. Què ens impor­ten les vostres lleis de justícia? Res no tenim a defensar. Què ens importen les vostres lleis de llibertat? Si no treballem, morim.>>4
<>5. D’Ors parlava fa poc de la cadena d’or i de la de ferro que els homes d’esperit són obligats a dur. —Nosaltres sols cerquem la lògica dels fets i el per què es produeixen. (Per a com es produeixen no voldríem tenir opinió.) Mes nosaltres creiem que no és pas solució el que lIntelligenz sigui una casta més —amb cadenes o sense— sinó que és solució  que els intel·lectuals es posin al costat de lo que sigui just. El mot d’ordre és de guerra. Ara convé saber si perdrien els savis quan guanyessin els bons...
I els savis no han de perdre! Ells seran l’element de la societat nova. —Hom té poca memòria si no sap recordar que Lenin imposà el Teatre del Poble, així que fou poder.6
No farem pas cap mal si deixem un espai a Georges Sorel: < obrers, escriu, la revolució és altra cosa que no la victòria d’un partit: és l’emancipació dels productors desembarassats de tota tutela políti­ca; és la descomposició del poder mateix; l’organització de les rela­cions socials fora d’un govern de no treballadors. La vaga general, no serà, doncs, la vaga generalitzada baix la direcció d’un partit polític, sinó la revolta projectada pels obrers completament iniciats i capaços de passar-se sense els consells de tot partit polític.>>7 El to decla­matori d’aquests mots no els treu pas importància. El bon teoritzant sap en quin punt es troba. —En què avui per avui el proletariat tin­gui com una nosa les paraules dels homes d’esperit —paraules de concòrdia que vol dir paciència—, no es sabria passar després l’asso­liment d’aquesta dictadura anunciada, sense la llur ajuda.
Una qüestió d’higiene no la podran resoldre sinó els metges: només que es matarà la terrible injustícia del tuberculós pobre qui mor de no tenir la deguda assistència.8 Tampoc els alts estudis seran del privilegi sinó per a tot home qui estimi els alts estudis.
La poca informació respecte a què vol dir Sindicalisme, l’absolut o magre desconeixement de la història dels moviments locals i uni­versals del Socialisme, ha produït l’enorme esfereïment de que els intel·lectuals són posseïts tot pensant el pervindre que els espera... <<La vida es mostra rebel a ésser idealitzada>>, diu Enrico Leone. El socialisme, que surt de les entranyes mateixes de la vida social, de l’estament proletari, no és per això un ideal sinó una lluita de classe. L’ideal de l’absoluta felicitat humana no és ni formulable. Heus aquí per què el Socialisme serà la tomba dels intel·lectuals com a casta, i acabarà tota distinció entre obrer manual i obrer intel·lec­tual, obligats tots a produir fets, obres o idees, reconciliant el muscle amb el cervell. Ja no es podrà tornar a les experiències d’un J.B. Godin,9 sense que, com escrivia la vídua d’aquest burgès bon home, la representació del treball no sigui eficaç, dignament eficaç, en el consell on s’opera la direcció de tota obra minúscula o majúscula a realització. —L’educació econòmica de les masses, feina dels sindi­cats i dels intel·lectuals dintre dels sindicats, atenuarà tot perill de terror per mitjà de la sang, amos els sindicats dels instruments de tre­ball i de consumació. Però els intel·lectuals no hi seran mai admesos ni permesos, en tant vulguin salvar-se de la guerra social que ha de pro­duir-se, constituint-se en casta o posant-se al servei de la que ara domina. Cal pensar que les organitzacions obreres no donaran «mai més les seves forces a una agitació o revolta que no tingui per objectiu immediat la completa emancipació econòmica del treballador; és a dir, l’abolició de la burgesia com a classe econòmicament separada de la massa de la població, ni a cap revolució que des del primer dia i del pri­mer moment no escrigui en sa bandera la liquidació social.10
Permeteu que creguem que això ve fatalment. Que aquest trasbal­sament de milions i milions d’homes desenganyats per una guerra afrosa que es digué de justícia, ajuda a la mala fi, i que aquesta mala fi serà dels qui detecten la civilització a profit dels més rics econò­micament. Aviat ni se’n dirà l’hora de les esquerres, perquè ni les esquerres, que se’n diuen avui tindran raó d’existir. Sols dels intel·lec­tuals depèn, quan això sigui, la salvació del món. —Per a canviar el món, però, només els obrers basten.


-----------------------

1        Gabriel Hanotaux, La democràcia i el treball, 1910.
2        Romain Rolland, Declaració d’independència d’esperit, 1919.
3        Francesc Cambó, Conferència al Centre Català de Madrid, 26-1 1-1908.
4        Necker (1776). Citat per Urbain Gobier en Contre l’argent, pàg. 51.
5        Paraules d’en Jaume Bofill i Mates en la festa del seu banquet-homenatge (7-19). —Son dites de semblants en Socialisme espiritual, d’en Ramon Rucabado.
6        Vegi´s: El Teatre del Poble, per Romain Rolland.
7        George Sorel, obr. cit., pàgs. 17 i 18.
8        Copiem del llibre La evolución proletària, d’Anselm Lorenzo, el següent paràgraf interes­sant: «En 1 820 descubrió Villermet que la mitad de los hijos de los tejedores de Mulhouse morían antes de los quince meses. Aconsejó al fabricante que abonara el jornal sin trabajar durante seis semanas a las obreras parturientas, y, practicando el consejo, esa sola medida disminuyo la mortalidad infantil en la mitad, sin la menor intervención de la medicina».
9        Prudhomeaux, Les experiències socials de J. R. Gobin, pèg. 191
10    Miguel Bakunin, La política de la Internacion

L’Instant, núm. 2, 30 d’agost de 1919 (fragmento del articulo “L’acció intervencionista del proletariat” dentro del libro de Ferran Aisa i Mei Vidal “Joan Salvat-Papasseit, l’incendiari de mots” (Lo diable gros, Tarragona, 2019).


No hay comentarios:

Publicar un comentario