Fer versos és trist

Fer versos és trist

I esperar l’alè que els miri

i uns ulls que me’ls llegeixin.

Fer versos és trist

i explicar la mala llet

que me’ls dicta

no m’allibera pas.

És la meva soledat,

és la meva por

de només anar fent.

És el rostre del veí

que no em diu res.

És aquest crit curt, moribund.

És aquest vers

que no vol res

i no va enlloc.

És el teu nom

que és només un nom

i és la sang que s’escola

per un món

que no és el meu.

Fer versos és trist,

és renunciar al silenci honrat,

és abdicar de la última força

que em quedava, el silenci.

*

Escribir versos es triste

y esperar el aliento de una mirada

y unos ojos que la lean.

Escribir versos es triste

porque cuentan la mala uva

que me los dicta;

y no me aligeran

de mi soledad,

de mi miedo,

del ir tirando.

Es el rostro del vecino

que no me dice nada.

Este grito corto, moribundo.

Es este verso

que no quiere nada

y no conduce a nada.

Es tu nombre

y es la sangre que fluye

por un mundo

que no es el mio.

Escribir versos es triste,

es renunciar a un silencio honrado,

es abdicar de la última fuerza

que me quedaba, el silencio.

Pep Castell Casellas. Els versos viatgen pel seu compte / Los versos viajan a su antojo. Descontrol Ed. 2025