documentos de pensamiento radical

documentos de pensamiento radical

viernes, 12 de octubre de 2018

Frases mortes




El regust amarg de callar amb la raó a la boca
El vestit net que amaga una nuesa bruta
La gota que fa vessar el got i no ho sap
El desertor de les seves pròpies idees, que traspassa les fronteres de la niciesa
El rumb que no et porta enlloc, també és un rumb?
Els ulls tancats del qui no vol veure la realitat que l’oprimeix
El crit de dolor, no pel part, no; sinó per la vida que comença
La màgia que ens sedueix fins a enganyar-nos
El debat de les idees que es defenen a cops de puny
L’epitafi que tots voldríem veure escrit a la nostra làpida i no podrem veure
El soldat que mata sense odi, sense rancúnia, sense pensar que l’altre és un soldat com ell; maleït destí del pobre soldat (del que mor i del que mata)
L’espectacle de mirar-se el melic i no veure mai ningú
Els estris inútils penjats a les parets intentant una altra utilitat que no és la seva
La llengua que parles, que comuniques, que es troba amb unes orelles que no et volen entendre
La facilitat demostrada que tenim en enemistar-nos per bajanades
El sucre que pot endolcir el cafè o el te, però no la vida
Quan l’art abandona la bellesa, la bellesa deixa que l’art deixi de ser-ho
L’herència inesperada del pobre de solemnitat
El vessant que no ens deixa veure l’altra banda
El mirall que ens encoloma una imatge a semblança nostra i que, a cops, rebutgem per massa real
El desig de trencar aquell mirall i fer-ne un altre al nostre gust (com sempre que volem alguna cosa)
El no saber perdre després de ser conscients que jugàvem amb inferioritat
El gemec auster per una altra oportunitat perduda que no et deixa veure una segona oportunitat
L’ostracisme de l’home públic que ha esdevingut només un home i no es recordava que ho era
La ferida feta a la fel fent veure que no fa mal
L’idiota que pensa que ho sap tot perquè ignora la seva realitat
La serenor davant del perill quan el més fàcil és la histèria
Els daus que tires a l’atzar i mai surt el número que tu voldries
La sort que t’has guanyat després de tant esforç i treball
L’aranya que sap teixir un fil tan prim que les seves víctimes ignoren
La caseta i l’hortet que ens havien promès fan tant de temps i que encara esperem...

Frases muertas

El regusto amargo de callar con la razón en la boca // El vestido limpio que esconde una desnudez sucia // La gota que hace colmar el vaso y no lo sabe // El desertor de sus propias ideas, que traspasa las fronteras de la necedad // El rumbo que no lleva a ninguna parte, ¿también es rumbo? // Los ojos cerrados de quien no quiere ver la realidad que le oprime // El grito de dolor, no del parto, no; sino por la vida que comienza // La magia que nos seduce hasta engañarnos // El debate de las ideas que se defienden a puñetazos // El epitafio que todos querríamos ver escrito en nuestra lápida y no podremos ver // El soldado que mata sin odio, sin rencor, sin pensar que el otro también es, como él, un soldado; maldigo el destino del pobre soldado (del que muere y del que mata) // El espectáculo de mirarse el ombligo y no ver nunca a nadie // Las herramientas inútiles colgadas en las paredes intentando otra utilidad que no es la suya // La lengua que hablas, que comunicas, que se encuentra con unos oídos que no quieren entenderte // La facilidad demostrada que tenemos en enemistarnos por tonterías // El azúcar que puede endulzar el café o el té, pero no la vida // Cuando el arte abandona la belleza, la belleza deja que el arte deje de serlo // La herencia inesperada del pobre de solemnidad // La vertiente que no nos deja ver el otro lado // El espejo que nos envía una imagen a semblanza nuestra y que, a menudo, rechazamos por demasiado real // El deseo de romper este espejo y hacer otro a nuestro gusto (como siempre que queremos una cosa) // No saber perder después de ser conscientes que jugábamos en inferioridad // El llanto austero por otra oportunidad perdida que no te deja ver una segunda oportunidad // El ostracismo del hombre público que se ha vuelto otra vez un hombre y no se acordaba que lo era // La herida hecha a la hiel haciendo ver que no hace daño // El idiota que piensa que lo sabe todo porque ignora su realidad // La serenidad ante el peligro cuando lo más fácil sería la histeria // Los dados que tiras al azar y nunca sale el número que tú querrías // La suerte que te has ganado después de tanto esfuerzo y trabajo // La araña que sabe tejer un hilo tan fino que sus víctimas lo ignoran // La casita y el jardín que nos habían prometido hace tanto tiempo y que todavía estamos esperando...

Agustí Masip. en la revista Azharanía - núm. 17.Castellón, 2018

No hay comentarios:

Publicar un comentario