Lo absurdo de la vida
es
que sea absurda
pudiendo
no serlo.
Perque
és absurd
que
m’hagi de vendre per poder viure,
perque
és absurd
que
hagi de ser esclau d’un sou
per
poder tenir un sostre,
perque
és absurd
que
visquem en petites,
minúscules
cel·les
en
l’interior d’una gran garjola urbanística
anomenada
ciutat,
perque
és absurd
que
hi hagi lleis que dictaminin
que
algú ha d’anar fora de casa seva,
perque
és absurd,
que
algu que no conec
em
digui com he de viure,
perque
és absurd
que
no conegui ni a les meves veïnes
perque
és absurd que qui posseeix armes,
porres,
manilles, presons, tancs i exèrcit,
acusi
a persones desarmades de violentes,
perque
és absurd
que
els tomàquets no tinguin sabor a tomàquet,
perque
és absurd
que
faci 30km en cotxe per anar i tornar de la feina,
hagi
de menjar qualsevol cosa en 45 minuts
tot
pensant en la tarda que m’espera,
que
després vagi a buscar al nen
per
portar-lo a una extraescolar que ni m’interessa
per
tal d’aprofitar per fer algunes compres,
que
no se realment ni el que estic comprant,
que
després col·loqui al meu fill davant de la tele
per
que jo pugui descansar o fer el sopar
i
finalment m’en vagi a dormir
tot
pensant amb el dia que m’espera demà,
es
completament absurd!
perque
és absurd
que
sempre volguem que passi el temps:
“a
ver cuando llega el descanso”
“a
ver cuando llegan las vacaciones”
“a
ver cuando salgo del trabajo”
“a
ver cuando llega el fin de semana”
“a
ver cuando se acaba la clase”
“a
ver cuando se acaban los exámenes”
“a
ver cuando se calla”
“a
ver cuando llega ella”
“a
ver cuando los niños vuelven al cole”
“a
ver cuando se acaba este poema”
“a
ver cuando deja de decir a ver cuando…”
“a
ver cuando me decido a decirle lo que quiero decirle”
“a
ver cuando se acaba la crisis”
“a
ver cuando empiezo a vivir como me gustaría vivir”
“a
ver cuando traen el segundo plato”
que
triste y que absurdo,
que
trist i que absurd,
perque
si estem gran part de la vida
esperant
que passi el temps,
jo
em pregunto,
quan
vivim?
per
que és absurd
que
ens conformem en anar tirant,
per
que la vida (ja ho he dit més d’una vegada)
no
pot estar feta per “anar tirant” simplement,
perque
la vida està per viure-la en majúscules
sino
no la podem anomenar vida.
Perque
és absurd
que
la vida sigui absurda,
que
estigui en les nostres mans
poder
canviar-la
i
no fem res tots plegats,
tot
conformamt-nos dient,
“a
ver cuándo la vida deja de ser absurda”.
Andreu Aisa. Íntima rebeldía. Editorial Abriendo Brecha. 2020
No hay comentarios:
Publicar un comentario