Capítulo del libro de Ferran Aisa “La vaga de la Canadenca. La
conquesta de les vull hores” (existe versión en castellano “La huelga de la
Canadiense. La conquista de las ocho hores” (editados por Edicions de 1984,
Ajuntament de Barcelona y Entreambos).
LA REVOLTA DE LES DONES
La lluita de la dona per la seva emancipació ha estat
llarga i difícil i fins i tot tràgica. Aquest camí fou molt dur tant per
assolir drets laborals com per poder votar en el sufragi universal. La lluita
per aconseguir la igualtat amb l’home i els drets civil ha estat molt llarga,
n’és una batalla que encara continua. Des del 1908 s’havien realitzat diversos
actes dedicats a la dona als Estats Units i a diverses nacions europees com
Alemanya. En la II Conferencia de Dones Socialistes celebrat l’any 1910 es va
aprovar fer una jornada de lluita per tal de reivindicar els drets de la dona.
La primera vegada que es va celebrar el Dia Internacional de la dona fou el 19
de març de 1911. La celebració de la data del 8 de març com data reivindicativa
de la dona es va celebrar per primera vegada a Espanya l’any 1936. Entre les
pioneres d’aquesta lluita a favor de les dones hi hagué Clara Zetken, Rosa
Luxemburg, Emma Goldman, Alexandra Kollontai, Teresa Claramunt, Soledad Gustavo,
Amalia Domingo, Amalia Alegre, Carme Karr, Francesca Bonnemaison, Concepción
Arenal, Emilia Pardo Bazán...
Les reivindicacions de les obreres no era mai escoltades
per la patronal que no tenia cap complexa en enviar els seus sicaris per a
acabar violentament amb les protestes. I quan no eren el sicaris eren les
pròpies condicions laborals de les fàbriques i els tallers. Només hem de
recordar l’incendi que es va produir el 25 de març de 1911 a la Triangle
Shirtwaist Company situada al Lower East de Nova York. Els tallers ocupaven els
últims tres pisos d’un edifici de deu plantes, sense sortida d’emergència, un
sistema elèctric deficient i sense dispositius antiincendi. Les persones que
treballaven en aquest edifici estaven arraulides de mala manera en espais
completament infrahumans on s’hi passaven les llargues jornades de treball
tancades en clau. La majoria dels empleats d’aquesta fàbrica eren noies
immigrants entre 16 i 24 anys, que es passaven tot el dia davant la màquina de
cosir. Aquell dia es va produir un paorós incendi al vuitè pis deixant a les
treballadores d’aquesta empresa atrapades sense sortida. A l’incendi van morir
146 persones, de les quals 123 eren dones. Les pèssimes condicions del lloc de
treball en un edifici de 10 plantes sense sortides d’emergència va resultar
fatal per les pobres noies que treballaven enganxades a les màquines de cosir.
Ja anteriorment s’havien produït en altres factories
casos similars i fins i tot es va dir que el 8 de març de 1908 un empresari
havia incendiat la seva fàbrica amb les dones dins. Les reclamacions obreres
eren dures, però les llegendes també han abundat alhora de convertir el 8 de
març en el dia de la dona treballadora.
L’11 de gener de 1912 les teixidors de la factoria
Everett Cotton Mill, a Lawrence
(USA), van parar els seus telers i van abandonar la
fàbrica al clam de “¡retall salarial, retall salarial!” Malgrat aquest clam no
és que les obreres s’haguessin tornat boges, sinó
que davant el retall de la jornada laboral per a dones i
per a infants de 56 a 54 hores
setmanals s’esperaven
que això representés un retall del sou. Les precàries
condicions de treball va impulsar noves mobilitzacions
aconseguint que algunes
fàbriques abaixessin l’horari de la jornada labora
mantenint el sou i fins i tot
incrementant-lo com havia passar el 1909, a la Triangle
Shirtwaist Company de Nova
York, després d’una dura vaga. Les obreres de la fàbrica de Lawrence també
van viure
una dura vaga amb piquets de dones que recorrien els
carrers de la ciutat y entraven y
sortien dels establiments comercials sense comprar res,
fins que els botiguers van acabar
per tancar portes. Les obreres de la fàbrica realitzaren
cadenes humanes amb cintes als
braços amb un text que deia: “No siguis esquirol”. El 29
de gener es va convocar
una gran manifestació en què la policia va fer ús de les
armes i va matar a un jove
treballadora i hi van arrestar a dos dirigents de la
vaga. El governador va declarar l’estat
marcial a Lawrence i es van prohibir les reunions
públiques. Davant els greus fets la
International Work World (IWW) va enviar alguns dels seus
dirigents a Lawrence, que van ser rebut per més de 15.000 vaguistes a la
estació de tren amb el cant de la Internacional en les diverses llengües de les
obreres. Les vaguistes van continuar la seva resistència passiva i el sindicat
va organitzar el viatge dels fills de les vaguistes a famílies adoptives
d’altres ciutats. En el darrer enviament
d’infants la policia va irrompre a l’estació i va carregar contra les dones en
presència dels seus fills. Aquest succés va commoure l’opinió pública de tot el
país i la premsa va difondre la problemàtica de les obreres de Lawrence.
Aleshores el president de la American Woolen Company va decidir acceptar les
reivindicacions obreres de rebaixa d’hores laborals i apujada dels salaris.
Aquesta lluita obrera va alertar a altres empresaris que davant la por que les
seves empleades iniciessin una vaga van accedir a assumir les reivindicacions.
Les treballadores de Lawrence havien aconseguit una gran victòria per el
moviment obrer femení de millores no únicament econòmica sinó també social.
Aquesta doble lluita de la dona quedava reflectida en una pancarta que portava
un dels piquets d’obreres vaguistes: “Volem pa i roses.” Les victòries van ser
cares en la lluita de les dones per aconseguir millores laborals, econòmiques i
socials.
A Espanya ja havia estat molt popular la lluita que
havien portat a terme el 11 de març de 1885 les treballadores de la Fàbrica de
Tabac de Madrid, anomenades “Cigarreras”, que protestaven per la mecanització
de la producció que significava l’acomiadament d’una gran quantitat d’obreres.
A més les “Cigarreres” treballaven en un sistema d’explotació indigne dels
éssers humans, llargues jornades de treball sense cap dia festiu i fins i tot
algunes joves mares es portaven els seus fills a la feina. Tot això a canvi
d’un miserable sou i d’uns minsos drets laborals. Si existia legislació aquesta
quedava molt bé en el paper però no en la pràctica. La lluita de les
“Cigarreres” va començar al clam de “Arriba niñas” i es va entendre durant la
darrera dècada del segle XIX a diverses ciutats d’Espanya com Madrid, Bilbao, A
Corunya o Sevilla.
A Barcelona també les dones obreres, la majoria d’elles
del ram tèxtil, van mobilitzar-se i van lluitar per aconseguir millores
socials. Per aquella època eren normals les jornades de 12 o 13 hores diàries
en condicions realment infrahumanes. Per una altra banda era normal el
maltractament, l’assetjament i l’abús tant de dones com d´infants per part de
patrons, encarregats i fins i tot per companys de feina. El 1913 unes tretze
mil obreres organitzades en el sindicat tèxtil “La Constància”, la CNT havia
estat il·legalitzada, es declararen en vaga per demanar la jornada de 9 hores,
els torns de nit de vuit hores i augment de sou. La Constància s’havia fundat
l’octubre de 1912 per organitzar els homes, les dones i els infants que
treballaven al sector tèxtil. Aquest sindicat sectorial va arribar a mobilitzar
els obrers, però sobretot a les obreres del ram de les fàbriques de Sant
Andreu, Sants, El Clot-Sant Martí, el Poble Nou i també poblacions de la
província de Barcelona com Igualada i altres localitats on les fàbriques
tèxtils tenien ocupades una gran quantitat de mà d’obra femení. El 30 de juliol
de 1913 uns 20.000 treballadors van anar a la vaga, del quals 13.000 eren dones
i infants. El periòdic El Socialista, en
parlava:
El sentimiento
femenino ha hablado con elocuencia bastante para lanzar a la huelga a todo un
pueblo obrero y así como en otras campañas reivindicativas la mujer sirve de
freno en los momentos exaltación, aquí será preciso pactar primero con ella,
porque de ningún modo ha de influir en favor de una paz si provechos.22
Es donava la paradoxa que per el mateix treball el sou
mig d’un home era de 3,85 o 4 pessetes, mentre que la dona oscil·lava entre
1,75 i 2, 50 pessetes. La CNT ja havia proposat en els seus comicis la
necessitat d’equiparar el sou de la dona amb el del home, però la patronal
continuava fent el que volia. Les condiciones de vida per a les dones pobres,
malgrat que treballessin, eren molt dures a la Barcelona d’aquell temps. Un
altre dels temps importants de les famílies pobres era la mortaldat infantil.
Com escriu Temma Kaplan, a Ciudad roja,
periodo azul:
En el invierno y la
primavera de 1913, era la rara semana en que no aparecían en las calles de
Barcelona inclusero al borde de la inanición o cadáveres de fetos abandonados.23
A partir del 5 d’agost les dones realitzaren accions diàries de
conscienciació femenina, entre els quals hi havia el del boicot a la compra al
mercat de la Boqueria. Es concentraven a la plaça de Catalunya i baixaven per
la Rambla fins a la residència del Governador Civil de la Província a la plaça
Palau per lliurar-li les seves reivindicacions. Al tercer dia que repetien la
cerimònia de manifestar-se les dones es trobaren el pas barrat a la Rambla per
la Guardia Urbana. Malgrat la repressió governamental, les dones havien
aconseguit la solidaritat de treballadors d’altres rams com els ferroviaris o
els metal·lúrgics. D’aquesta manera l’onze d’agost aconseguiren concentrar prop
de tres mil persones que marxaren novament cap a la plaça Palau. Aquesta lluita
de les dones en defensa de les seves reivindicacions laborals va durar fins el
15 de setembre. Finalment el Govern Civil va promoure un decret per acabar amb
la vaga que imposava al ram tèxtil les 60 hores setmanals, que representava una
jornada de 10 hores laborals. Les obreres del sindicat La Constància van
acceptar perquè ja no podien resistir més sense cobrar ni un cèntim. Però el
seu exemple de lluita va ser un factor important de la conscienciació femenina.
Un altre focus de lluita de la dona obrera va aparèixer
l’any 1918 coincidint amb el final de la Gran Guerra. L’acabament de la guerra
significava també l’entrada en una crisi econòmica, ja que els fabricants
catalans van deixar de treballar per les potències europees. Això va significar
la fam per a molts treballadors que van ésser acomiadats de les seves feines,
també les dones van patir les conseqüències de la manca de treball. A més
aquest trastorn social va quedar agreujat per el problema de la subsistència,
l’encariment dels productes bàsics i la pujada dels lloguers. Novament les dones
van ser capdavanteres alhora de revoltar-se i es van llançar al carrer per
protestar contra l’augment descarat de l’energia i dels productes bàsics. El 9
de gener de 1918 unes 500 dones van atacar els camions que transportaven carbó
als barris més poblats de la ciutat. Aquell mateix dia, unes mil dones van
ocupar un magatzem de carbó del carrer Parlament. Al dia següent hi va haver
una gran concentració de dones que es van manifestar per La Rambla i van
recórrer diversos carrers dels barris baixos i van passar pels mercats de Santa
Catalina, Sant Josep, Sant Antoni, Sants i Gracia, al seu pas enlairant
pancartes que deien:
¡Abajo el coste de la vida!
¡Fuera los especuladores!
¡Mujeres a la calle para defendernos contra el
hambre!
¡En nombre de la humanidad, todas las mujeres a la
calle!24
Les treballadores i les mestresses de casa van continuar
la seva lluita en contra de la carestia de la vida. Novament en manifestació es
van presentar a la plaça Palau a lliurar les seves reivindicacions al
governador civil, que aleshores era Ramon Auñón Villalón, marquès de Pilares.
Demanaven que s’aturés l’alçada del preu del carbó, del pa, de l’oli, de la
carn i del peix. Malgrat les promeses del governador d’abaratir el preu del
carbó i altres aliments bàsics segons l’acord que s’havia arribat amb la Junta
de Subsistències, els comerços, sobretot els carboners, no fan cap cas i davant
les protestes baixen persianes. Davant de les poques carboneries obertes es
formaven llargues cues. Les dones segueixen obstinadament en la lluita. El Diluvio fa referència:
Esta mañana seguían
las colas de indignadas mujeres a las puertas de las carbonerías para adquirir
el combustible al precio de tasa. El cuadro era pintoresco e imponente. Los
pobres guardias encargados del orden, entre el carbón y el griterío mujeril, se
veían más negros que su casco. Los carboneros van entrando en razón a la fuerza
y expenden su mercancía más o menos mojada y entreverada de pedruscos. Decíamos
y sostenemos que eso de las subsistencias van arreglando las mujeres y ya se
está viendo. En los mercados también va ocurrir el peor día una tremolina. Si
las autoridades no miran de contener el alza, se encargarán de ello las dueñas
de la casa, que hace tiempo realizan heroicidades de economía doméstica.25
Entre les dones més combatives destacava Amàlia Alegre,
que es va convertir en el portaveu de les reivindicacions femenines
conjuntament a Amparo Montoliu. El Diario
de Barcelona recollia la veu d’Amàlia:
Tenemos hambre, no
hay carbón, no podemos vestir ni calzar. Nuestros hijos pasan frío y no tiene
la alimentación necesaria. ¿Puede esto seguir así? Hoy hemos sido unes cuantas
mujeres de la barriada de Atarazanas mañana será el barrio entero, luego, todas
las mujeres de Barcelona y si no basta y nuestras reclamaciones no son
atendidas, propondremos el cierre de las fábricas y acudiremos a pedir
solidaridad, no solo a las mujeres de Barcelona, sino a todos los elementos que
integran las Sociedades y cuya vida en las actuales circunstancias es imposible.26
La revolta de les dones va anar en augment i van
continuar accions per reclamar la solidaritat de la població, sobretot de la
classe treballadora però també de les artistes i cabareteres del Paral·lel.
Realitzaren manifestacions nocturnes per el centre d’oci nocturn dels baixos
fons convidant als transeünts a manifestar-se amb elles. En el seu recorregut
per el Paral·lel, el Barri Xino i la Rambla anaven increpant a les dones que
eren dins dels establiments de diversió cabarets, dàncings i music halls perquè
s’unissin a la seva lluita. Aquella mateixa nit de gener la policia va arrestar
a set dones que es dedicaven a arengar als entorns del Paral·lel, Més de
dos-centes persones van envoltar els policies que es van obrir pas disparant
trets que va deixar ferides de bala a dues dones. Davant la gravetat dels fets
la Guàrdia Civil va sortir a patrullar per la ciutat. A partir d’aleshores la
lluita de les dones va ser reprimida amb mà dura, així durant la manifestació
dels dia 14 de gener la policia va impedir que pugessin escales a dalt del
palau del governador, el resultat fou 19 ferides de bala, dos d’elles molt
greus. Les accions de lluita femenina i de repressió de la policia va durar per
diversos llocs de la ciutat com La Rambla o la plaça Reial. El da següent. 15
de gener, esclatava una vaga que obligava a tancar el comerç. Les dones
organitzaren piquets que recorregueren el centre i els barris de la ciutat per
fer tancar les portes de comerços i magatzems. Dos dies després milers de dones
van participar en una Assemblea pública al Teatre El Globo Cautivo del Parc de
la Ciutadella. Solidaridad Obrera, a primera plana com titular, clamava:
Los Conflictos del
hambre: las mujeres siguen manifestándose en las calles. Intolerable la
conducta del Municipio de Barcelona que niega el Palacio de Bellas Artes para
que estas hagan un mitin. Cargas, atropellos y detenciones, y como remedio al
hambre el gobernador amenaza con declarar el estado de guerra.27
El 23 de gener un nombre molt superior es reuní a la
plaça de toros Monumental per assistir a un míting presidit per l’activista
Lola Ferré. Dos dies després el Capità General de Catalunya suspenia tots els
drets civils i declarava l’estat de guerra. Malgrat això les dones vam
continuar assaltant establiments i la vaga no va acabat fins a meitats de febrer.
La conscienciació femenina era una realitat i aviat les dones continuarien
mobilitzant-se per els seus drets.
Els descontents anaven en augment i la ràbia social
trobava el seu espai natural a la CNT. Les vagues obreres reivindicatives van
esclatar amb el suport dels sindicats confederals, una de les lluites més
pintoresques fou l’anomenada de les «criades», les noies del servei domèstic. La condició laboral i
social de les minyones era ridículament espantosa, sous mínims a canvi d’un
servei permanent de llargues hores a les cases burgeses. La revolta de les
minyones, que es van manifestar pel centre de la ciutat per cridar l’atenció de
l’opinió pública sobre la situació gairebé d’esclavatge en què vivien, fou
espectacular a Barcelona. La situació d’aquelles dones era escandalosa;
sotmeses a les arbitrarietats dels seus amos,
cobraven sous de misèria i generalment eren allotjades a les habitacions més
llòbregues de la casa i obligades a menjar a la cuina les sobres dels àpats
dels «senyors».
La Federació Local de
Barcelona va convocar-les a una assemblea a la sala de ball i teatre El Globo
Cautivo, on Ángel Pestaña va dirigir els parlaments. Les minyones van elegir
una Junta sindical i van elaborar una base de treball per presentar-la als seus
patrons i, a més, van decidir manifestar-se pels carrers de Barcelona per
defensar-la. Les criades demanaven augment de sou, reducció de la jornada de
treball i un dia i mig de festa (dijous a la tarda i tot el diumenge). La
burgesia, per la seva banda, veia en aquelles reivindicacions la intromissió de
l’organització confederal en la seva vida particular. Però l’explotació era d’una
magnitud tan gran que no hi hagué altra sortida que aprovar la base
reivindicativa, Joan Manent i Pesas ho valora així:
Aquell triomf de les
minyones barcelonines ho va ésser també de l’organització obrera confederal, la
qual, per primera vegada al món ―això és pot dir ben alt i amb tota dignitat―,
defensà en tots els terrenys aquelles noies que, fins llavors, havien estat
deixades de la mà de Déu i del diable. Quin honor per a la CNT i per als seus
militants d’aquella època gloriosa!28
