El privilegi intel·lectual
Joan Salvat-Papasseit
Mes primer ens caldrà que expliquem la actitud del
proletariat organitzat enfront l’Intelligenz.
Tant com voldríem justificar-la, voldríem avançar-nos a tot aliè juí
que ens vingués a la contra. Així, per exemple, quan se’ns digui que els
obrers catalans amb tot i llur consciència no són capacitats, afegirem encara
que no ho són ni ho seran per molta estona. Afegirem que són mancats d’una
justa i deguda dignitat del treball —missió del Sindicat. Sense això, evidentment,
la possibilitat d’una administració jurídic
social pel proletariat, el que Marx nomenava dictadura, pot fer esborronar a
tot pobre senyor d’una pesseta. Però hom no ha d’ignorar que si aquesta és
divisa: el treball pels obrers, no els
obrers pel treball, la pau forçosament ha d’ésser després lògica
com ho és la violència abans del triomf.
Macaulay va dir bé: «Si espereu que el poble es trobi prou madur per a donar-li la
llibertat, mai n’hi fareu mercè». El proletariat, vulguem-ho reconèixer, és massa alliçonat per l’experiència.
Demés, una altra cosa: qui gosaria
dir que capitalisme equival al valor capacitat? Aquesta és una lluita, confessem-ho, entre dos estaments
sense gruix d’esperit. < estómacs no aprenen
metafísica>>1, i aquesta és una lluita dels estómacs. Els homes de pecat, però, són els
intel·lectuals, els quals han ajudat les opressions polítiques, també
les sedicions, a favor d’una casta per tal de que manés. Ens caldrà recorda
Romain Rolland, que ha dit darrerament:
< el
seu art, la seva raó al servei dels governs. N’han fet l’instrument de les passions (sense saber-ho potser) dels
interessos egoistes d’una tribu política
i social, d’un estat, d’una pàtria o una classe?>>2 És tan
cert, que ha estat sempre. D’aquí la
malfiança del proletariat a que els homes de cap i de carrera menin les
multituds; d’aquí la malfiança dels dirigents o actors sindicalistes a tota acció política, de parlamentarisme.
Els mateixos polítics han declarat fallida la funció de l’Estat, àdhuc l’interventor. Paraules d’en Cambó són les que aquí
segueixen: <>3 S’ha vessat molta sang
per a tenir un règim constitucional i parlamentari, i quan hem tingut els
edificis de les Corts i els diputats, hem cregut que ja ho teníem tot, i
estàvem, però, dins un règim de canibalisme. Necker, bastant abans, ja anava molt més lluny que no hagi mai anat el leader català: <És
necessari dir-ho: després d’haver establert lleis de propietat, de llibertat i de justícia, res no s’ha fet encara
per la munió més gran i productora dels ciutadans. —Què ens importen les
vostres lleis de propietat? Podríem dir: res no tenim que sigui nostre.
Què ens importen les vostres lleis de
justícia? Res no tenim a defensar. Què ens importen les vostres lleis de llibertat?
Si no treballem, morim.>>4
<>5. D’Ors parlava fa poc de la cadena d’or i de la
de ferro que els homes d’esperit són obligats a dur. —Nosaltres sols cerquem la lògica dels fets i el per què es
produeixen. (Per a com es produeixen
no voldríem tenir opinió.) Mes nosaltres creiem que no és pas solució el que l’Intelligenz sigui una casta més —amb
cadenes o sense— sinó que és solució que els intel·lectuals es posin al costat de
lo que sigui just. El mot d’ordre és de guerra. Ara convé saber si perdrien els
savis quan guanyessin els bons...
I els savis no han de perdre! Ells seran l’element de la societat nova.
—Hom té poca memòria si no sap recordar que Lenin imposà el Teatre del Poble,
així que fou poder.6
No farem pas
cap mal si deixem un espai a Georges Sorel: < obrers, escriu, la revolució és altra cosa
que no la victòria d’un partit: és
l’emancipació dels productors desembarassats de tota tutela política; és la descomposició del poder mateix;
l’organització de les relacions socials fora d’un govern de no
treballadors. La vaga general, no
serà, doncs, la vaga generalitzada baix la direcció d’un partit polític, sinó
la revolta projectada pels obrers completament iniciats i capaços de passar-se sense els consells de tot partit
polític.>>7 El to declamatori d’aquests mots no els treu pas importància.
El bon teoritzant sap en quin punt es troba. —En què avui per avui el
proletariat tingui com una nosa les paraules dels homes d’esperit —paraules de
concòrdia que vol dir paciència—, no es sabria passar després l’assoliment
d’aquesta dictadura anunciada, sense la llur ajuda.
Una qüestió d’higiene no la podran resoldre sinó els metges: només que es
matarà la terrible injustícia del tuberculós pobre qui mor de no tenir la
deguda assistència.8 Tampoc els alts estudis seran del privilegi
sinó per a tot home qui estimi els alts estudis.
La poca informació respecte a què vol dir Sindicalisme, l’absolut o
magre desconeixement de la història dels moviments locals i universals del
Socialisme, ha produït l’enorme esfereïment de que els intel·lectuals són
posseïts tot pensant el pervindre que els espera... <<La vida es mostra rebel a ésser
idealitzada>>, diu Enrico Leone. El socialisme, que surt de
les entranyes mateixes de la vida social, de l’estament proletari, no és per
això un ideal sinó una lluita de classe. L’ideal de l’absoluta felicitat humana
no és ni formulable. Heus aquí per què el Socialisme serà la tomba dels
intel·lectuals com a casta, i
acabarà tota distinció entre obrer manual i obrer intel·lectual, obligats tots a produir fets, obres o
idees, reconciliant el muscle amb el cervell.
Ja no es podrà tornar a les experiències d’un J.B. Godin,9 sense
que, com escrivia la vídua d’aquest burgès bon home, la representació
del treball no sigui eficaç, dignament eficaç, en el consell on s’opera la direcció de tota obra minúscula o
majúscula a realització. —L’educació
econòmica de les masses, feina dels sindicats
i dels intel·lectuals dintre dels sindicats, atenuarà tot perill de terror per
mitjà de la sang, amos els sindicats dels instruments de treball i de
consumació. Però els intel·lectuals no hi seran mai admesos ni permesos, en tant vulguin salvar-se de la guerra
social que ha de produir-se, constituint-se en casta o posant-se al servei de
la que ara domina. Cal pensar que les organitzacions obreres no donaran «mai més
les seves forces a una agitació o revolta que no tingui per objectiu immediat la
completa emancipació econòmica del treballador; és a dir,
l’abolició de la burgesia com a classe econòmicament separada de la massa
de la població, ni a cap revolució que des del primer dia i del primer moment no escrigui en sa bandera la liquidació
social.10
Permeteu que creguem que això ve fatalment. Que aquest trasbalsament de
milions i milions d’homes desenganyats per una guerra afrosa que es digué de
justícia, ajuda a la mala fi, i que aquesta mala fi serà dels qui detecten la
civilització a profit dels més rics econòmicament. Aviat ni se’n dirà l’hora
de les esquerres, perquè ni les esquerres,
que se’n diuen avui tindran raó d’existir. Sols dels intel·lectuals depèn, quan això sigui, la salvació del món.
—Per a canviar el món, però, només els obrers basten.
-----------------------
1
Gabriel Hanotaux, La democràcia i el treball, 1910.
2
Romain Rolland, Declaració d’independència d’esperit, 1919.
3
Francesc Cambó, Conferència al Centre Català de
Madrid, 26-1 1-1908.
4
Necker (1776). Citat per Urbain Gobier en Contre
l’argent, pàg. 51.
5
Paraules d’en Jaume Bofill i Mates en la festa del seu
banquet-homenatge (7-19). —Son dites de semblants en Socialisme espiritual, d’en
Ramon Rucabado.
6
Vegi´s: El Teatre del Poble, per Romain Rolland.
7
George Sorel, obr. cit., pàgs. 17 i 18.
8
Copiem del llibre La
evolución proletària, d’Anselm
Lorenzo, el següent paràgraf interessant: «En 1 820 descubrió Villermet que la
mitad de los hijos de los tejedores de Mulhouse morían antes de los quince
meses. Aconsejó al fabricante que abonara el jornal sin trabajar durante seis
semanas a las obreras parturientas, y, practicando el consejo, esa sola medida
disminuyo la mortalidad infantil en la mitad, sin la menor intervención de la
medicina».
9
Prudhomeaux, Les
experiències socials de J. R. Gobin, pèg.
191
10
Miguel Bakunin, La
política de la Internacion
L’Instant, núm. 2, 30 d’agost de 1919 (fragmento del
articulo “L’acció intervencionista del proletariat” dentro del libro de Ferran
Aisa i Mei Vidal “Joan Salvat-Papasseit, l’incendiari de mots” (Lo diable gros,
Tarragona, 2019).
No hay comentarios:
Publicar un comentario