documentos de pensamiento radical

documentos de pensamiento radical

jueves, 15 de septiembre de 2022

2 poemas de Y AHORA, NADA de FUENSANTA SOLANA



 

VIVIR HOY PARA QUÉ II

 

Vivir hoy para qué si te envuelve un negro infinito, en esta noche de silencios muertos, si en tu mente de niña perdida, aún hay colores no nacidos en tus ojos.

¿Cómo aflorar de la desesperanza y acoger el alba sin dolor?

 Seguirás buscando para ser como la cigarra y dejar tu piel antigua en la tierra seca, para vestirte de sigilo vivo y callarte, y callarme.

 

Vivir hoy para qué,

si te envuelve

esta noche lejana

que aún no entiendes

si no puedes huir

de esta ausencia

tan presente.

 

Ahonda un poco más

en lo profundo de este dolor,

como una semilla

en el desierto

abandonada.

 

Confíate

con las manos

abiertas

a no sé dónde.




MÁS ALLÁ DE LAS TELARAÑAS

 

Algunas veces no puedes mirar, a veces miras y no ves nada,                                                            otras miras y ves las telarañas las gotas de rocío. Intuyes la geometría invisible balanceándose entre hojas, y en el centro su pequeña hacedora blanca.

 

Un día de luz azul como hoy, limpiaba recuerdos en la cocina quitando el frío del invierno pasado, y el frío del último verano, y el helor de esta mañana cuando me olvidé de abrazarte, amor, y sentirte mirándome sin pestañeo.

 

Parpadearé para ti como si quisiera llenarte de mi lágrima y que nos lloviera silencio. Como si te viera en mi misma al mirarme en ti.

 

Desaparecemos,

ya no hay dos,

solo silencio,

ya no hay ojos,

ni párpados,

ni siquiera mirada.

Contamos

gotas de escarcha al sol

en tu pupila gotean

una a una.

 

 

 

 

Fuensanta Solana

Y ahora, nada. Llibres del Segle. 2018

                                                                               Fotografía de Carlos Pérez Siquier

miércoles, 14 de septiembre de 2022

2 poemas de SENSE PENEDIMENT, SENSE ESPERANÇA de PEP CASTELLS


 

 

Vaig néixer en un poble gris,

en un temps trist,

però sobretot poruc.

 

El meu món es dibuixà

entre l’església i l’escola,

en el mateix carrer,

una a la dreta sortint de casa,

l’altra a l’esquerra,

passant per l’ajuntament,

també al mateix carrer.

 

I l’escola. Primer les monges,

que ho eren dels sagrats cors.

Més tard a les escoles nacionals,

l’edifici de les quals es va construir

durant la república

i mai m’ho varen dir.

 

Presidia la classe un estrany Gòlgota.

Franco a la dreta del crucificat

i a l’esquerra José Antonio.

Però allò que es feia més evident

era la trista estufa de serradures.

 

I vaig fer, o ser escolà.

Apreníem unes frases en llatí

sumsum corda i habemus ad domine

i ens convertíem en ajudants

i col·laboradors

en el sagrament de la consagració,

en la conversió del vi en la sang de crist.

 

I a casa un immens silenci

respecte d’ahir. Un vel invisible

separava els nostres dies infantils

de la joventut que hagueren tingut

els nostres pares i les nostres mares.

I que amagava la tristesa evident

en els rostres envellits prematurament

de les nostres iaies, sempre vestides de negre.

Vaig arribar a creure que calia ser vídua

per a ser iaia.

 

I especialment recordo ara

aquella falsa reverencia, aquella submissió

de vençut sempre, aquell respecte imposat

quan es tractava del senyor del sindicat,

del sergent de la guàrdia civil de Torelló

o del jefe local del movimiento.

I com que encara no havíem après res,

anava a veure el fugitivo

a casa seva, amb el seu fill

perquè, encara ara, és de la meva colla.

 

*** 


 

Les rialles del pare

eren puntuals, controlades.

Mai hi vaig veure

una passió extraordinària.

Responien a l’alè

dels que se senten traïts.

Va creure i va lluitar

amb aquells que el van obviar.

Els seus varen vèncer

i no el varen convidar

a la festa de la victòria.

I així, inconscientment,

ens va anar ensenyant

que tots són iguals.

 

Ara, ja de gran, l’he entès.

Tots,

quan son al poder,

són iguals.

.

 

 

 


Pep Castells. Sense penediment, sense esperança. Descontrol Ed. 2022 

martes, 13 de septiembre de 2022

9 poemas de SENSE PENEDIMENT, SENSE ESPERANÇA de PEP CASTELLS

 


  

Fa ja molts dies. Són massa dies

perquè encara hi som

i hi anem tornant. Vam aturar

el primer desnonament.

També aquell dia

alguns companys

descobrien que els cops de porra

en català també són contundents

I, segurament, dolen més.

Vam assaltar, després,

el magatzem. Hi prenguérem

totes les banderes.

Fetes retalls esdevingueren

extraordinàries sogues

per fugir de la presó

dels estats i les nacions.

 

 ***

 

He tornat sobre el seu taüt

per trobar-hi llàgrimes

que se m’hi van perdre.

Però ha estat endebades.

Els taüts d’aquells herois

de la nostra joventut,

al Raval,

són avui només runa.

No hi ha res que ens alliberi!

Els herois moriren joves

o la vellesa, com la mort,

els va corrompre.

 

 

 

És la missa és el procés.

 

El mossèn aixeca el símbol

i assegura la transformació.

Som una república !, diu.

I els fidels convençuts

celebrem la transfiguració.

El pa es transforma en carn

i el vi es torna sang.

I els fidels tornem cada dia

i pengem banderes i símbols

perquè el mossèn ens convenç

i la fe ens ho confirma.

Són el cos i la sang

de la república. Som creients!.

El mossèn ens ho recorda

quan ens ofereix a la boca

el cos de crist,

que no es pot mastegar.

I ja poden anar dient els heretges,

fidels d’una altra existència.

Que es convencin d’una vegada

que no hi ha vida

fora de l’església.

 

La fe no mou muntanyes

però protegeix contra el buit

existencial del no res.

 

 

***

 

I em busco en el cos

allò que no em dona

la vida fora de mi.

M’exprimeixo sense consideració

contra una sexualitat

que roman sotmesa a l’ordre.

I els cossos més joves

em son fugissers

i se’n riuen de la meva decadència.

 

Quan el cos ja no serveix

per a què volem l’àni

 

 ***

 

 

Vaig creure en el déu dels meus pares.

Vaig obeir sense queixes les normes dels més grans.

Vaig ser fidel a totes les tradicions del calendari.

Fins i tot em vaig comprometre per vida a viure.

Llegeixo nous filòsofs que reneguen de Nietzsche

i que se’n riuen de les mans brutes de Sartre.

 

Com enyoro unes mans ensangonades

que expliquessin que els meus compromisos

eren mereixedors de la desobediència!.

 

 

 ***

 

Després de cada assemblea

l’esperit es tornava carn

i sortíem al carrer

convençuts que el món

era a les nostres mans.

 

Passen els anys

i quan vas a pixar

has de comprovar

que no torna la sang.

 

Allò que ahir era el món

avui només son pixats.

De salvadors del món,

hem passat a ser només

pacients d’urologia.

 

 

 

Exercici literari.

 

Què vol dir, si és el cas,

proposar el silenci més escaient

contra una pantomima

d’imatges incongruents

si els fets i els gestos

que qualsevol animal

és capaç d’enginyar

no han pogut contra els déus?,

si les imatges

dels geperuts contra el cinemascop

no han fet trontollar els mites,

si el sexe segueix entre cames,

de què serveix aquesta capacitat intel·lectual

contra la tardor

del plaer i el goig?

Què representa, de totes maneres,

aquesta estona de covardia, a soles,

si demà

els mateixos rostres que en l’absència

et provoquen ira, desig,

gelosia infantil, calcomanies caduques,

tornaran a mirar-te 

complaents, sense saber de la teva solitud,

aclaparats

pels seus esquemes mentals

de col·loquis buits i de discussions,

atabalats

per la mateixa angoixa

que, ara, a tu, et sembla única?

 

Per què tanta paraula

si som tots sords i muts?

 

 

 ***

 

 

Em va tocar néixer

i no vaig poder escollir,

en corresponien

una terra

uns pares uns noms

un temps

i no vaig poder escollir,

em tocà aprendre

i mestres

i un poder

i no vaig poder escollir,

em toca un dia

l’amor el futur

em toca un dia escollir

i jo no sé escollir.

 

 ***

 

Al final dels dits

ja no hi ha res,

tot s’ha esvaït

buscant solidesa.

Diuen els filòsofs

que som líquids

i que vivim, perduts,

en la incertesa.

 

Però miro el carrer

i encara hi ha, certa,

una misèria

que s’esmuny

de les meves mans.

I miro i miro

i no soc capaç

de trobar-me en la revolta.

 


Pep Castells. Sense penediment, sense esperança. Descontrol Ed. 2022 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

lunes, 12 de septiembre de 2022

3 poemas de SENSE PENEDIMENT, SENSE ESPERANÇA de PEP CASTELLS

  


 

 

 

Aniversari.

 

Em dolen tots els cops de puny

que he estalviat als altres.

Em dol aquesta esfera que deixaré

als fills sense esma per a continuar.

Em dolen els anys que no han servit

per esborrar tanta misèria.

M’acosto al final sense la satisfacció

de la victòria i moriré poèticament

sense una Ilíada merescuda.

  

  

*** 

 

 

No ho dic pas en veu alta

però soc un privilegiat.

Puc escollir, cada matí,

si vaig a aturar un desnonament

o a una manifestació feminista.

Puc triar entre un gest cristià

o una acció revolucionària.

Soc un privilegiat

perquè cada dia

hi ha més d’una misèria

on anar a redimir-me.

 

 

***  

 

 

M’escurcen la mirada

i em llencen sorra als ulls,

pretenen deixar-me cec.

 

No tinc res més a dir-te,

ja no hi ha capçaleres

que m’ajudin. Només crits.

 

Descerebrats per una pàtria

més o menys, embolcallats

en símbols de paper

van reduint-me els carrers

i ja no goso passejar

sota els olms i els plàtans.

 

Si no cantes, ben entonat,

l’himne no et deixen passar.

Han vençut, sempre, els sentiments

contra la raó i el seny.


Pep Castells. Sense penediment, sense esperança. Descontrol Ed. 2022 

Fotografía de Teresa Chacón

domingo, 11 de septiembre de 2022

PERSISTENCIA






El relámpago entre las nubes,

las huellas de la garza en la nieve,

el nombre de aquellas montañas,

la mujer que me besó por primera vez,

todo lo efímero

permanente en su firmeza.




Antonio Orihuela. Disolución. Ed. El desvelo. 

Edición mexicana en:  Puertaabierta Ed. 

Fotografía de Teresa Chacón

sábado, 10 de septiembre de 2022

En la fosca ventisca




En la fosca ventisca

una fugaz mirada

al efímero refugio

 

fútil vida en fuga




Antonio Orihuela. Diles que dije no. Ed. La Isla de Siltolá. 2022


 

viernes, 9 de septiembre de 2022

FARMACOPEA

 


 


Gracias, industria farmacéutica

por darme la vida

y quitármela tras cada toma.

Sois un tubo de entrada de agua sucia

que se corta cuando quiere.

Mientras yo muero lentamente

entre vuestras pastillas

para calmar caballos.

 

Ya no sé ni quien soy.

Me habéis robado la identidad

y buceo como un pez en la orilla

retorciéndose y convulsionando entre las olas.

Soy vuestro producto.

Una muñeca de plástico

a expensas de vuestras dosis.

 

Mi vida depende de vuestra última

versión de antidepresivos.

De benzodiacepinas para dormir

y no tirarme del séptimo.

 

Me estáis robando el derecho

a morir

por decisión propia.

¿Qué estáis haciendo conmigo?

 

Yo era una buena chica

y ahora soy un atentado en la vida de todos.

Soy un dummy de vuestra industria

que paga religiosamente

en la farmacia.

 

Recoged vuestro pecunio.

Ladrones de identidad,

cobrando una vida que no quiere

ser vivida.

 

Y gracias, qué barato cuesta estar muerta

y seguir viviendo.

 

Creo que ya no me crece el pelo

ni las uñas.

Serán efectos secundarios

de vuestro veneno.

 

Me matáis lentamente

a golpe de tarjeta

de la seguridad social.

 

Soy rentable.

Alargad mis estertores.

Mantenedme viva.

 

Convengo

 


Eva Vaz.

Fotografía de Teresa Chacón