Vaig néixer en un poble gris,
en un temps trist,
però sobretot poruc.
El meu món es dibuixà
entre l’església i l’escola,
en el mateix carrer,
una a la dreta sortint de casa,
l’altra a l’esquerra,
passant per l’ajuntament,
també al mateix carrer.
I l’escola. Primer les monges,
que ho eren dels sagrats cors.
Més tard a les escoles nacionals,
l’edifici de les quals es va construir
durant la república
i mai m’ho varen dir.
Presidia la classe un estrany Gòlgota.
Franco a la dreta del crucificat
i a l’esquerra José Antonio.
Però allò que es feia més evident
era la trista estufa de serradures.
I vaig fer, o ser escolà.
Apreníem unes frases en llatí
sumsum corda i habemus ad domine
i ens convertíem en ajudants
i col·laboradors
en el sagrament de la consagració,
en la conversió del vi en la sang de crist.
I a casa un immens silenci
respecte d’ahir. Un vel invisible
separava els nostres dies infantils
de la joventut que hagueren tingut
els nostres pares i les nostres mares.
I que amagava la tristesa evident
en els rostres envellits prematurament
de les nostres iaies, sempre vestides de negre.
Vaig arribar a creure que calia ser vídua
per a ser iaia.
I especialment recordo ara
aquella falsa reverencia, aquella submissió
de vençut sempre, aquell respecte imposat
quan es tractava del senyor del sindicat,
del sergent de la guàrdia civil de Torelló
o del jefe local del movimiento.
I com que encara no havíem après res,
anava a veure el fugitivo
a casa seva, amb el seu fill
perquè, encara ara, és de la meva colla.
***
Les rialles del pare
eren puntuals, controlades.
Mai hi vaig veure
una passió extraordinària.
Responien a l’alè
dels que se senten traïts.
Va creure i va lluitar
amb aquells que el van obviar.
Els seus varen vèncer
i no el varen convidar
a la festa de la victòria.
I així, inconscientment,
ens va anar ensenyant
que tots són iguals.
Ara, ja de gran, l’he entès.
Tots,
quan son al poder,
són iguals.
.
Pep Castells. Sense penediment, sense esperança. Descontrol Ed. 2022
No hay comentarios:
Publicar un comentario