documentos de pensamiento radical

documentos de pensamiento radical

martes, 13 de septiembre de 2022

9 poemas de SENSE PENEDIMENT, SENSE ESPERANÇA de PEP CASTELLS

 


  

Fa ja molts dies. Són massa dies

perquè encara hi som

i hi anem tornant. Vam aturar

el primer desnonament.

També aquell dia

alguns companys

descobrien que els cops de porra

en català també són contundents

I, segurament, dolen més.

Vam assaltar, després,

el magatzem. Hi prenguérem

totes les banderes.

Fetes retalls esdevingueren

extraordinàries sogues

per fugir de la presó

dels estats i les nacions.

 

 ***

 

He tornat sobre el seu taüt

per trobar-hi llàgrimes

que se m’hi van perdre.

Però ha estat endebades.

Els taüts d’aquells herois

de la nostra joventut,

al Raval,

són avui només runa.

No hi ha res que ens alliberi!

Els herois moriren joves

o la vellesa, com la mort,

els va corrompre.

 

 

 

És la missa és el procés.

 

El mossèn aixeca el símbol

i assegura la transformació.

Som una república !, diu.

I els fidels convençuts

celebrem la transfiguració.

El pa es transforma en carn

i el vi es torna sang.

I els fidels tornem cada dia

i pengem banderes i símbols

perquè el mossèn ens convenç

i la fe ens ho confirma.

Són el cos i la sang

de la república. Som creients!.

El mossèn ens ho recorda

quan ens ofereix a la boca

el cos de crist,

que no es pot mastegar.

I ja poden anar dient els heretges,

fidels d’una altra existència.

Que es convencin d’una vegada

que no hi ha vida

fora de l’església.

 

La fe no mou muntanyes

però protegeix contra el buit

existencial del no res.

 

 

***

 

I em busco en el cos

allò que no em dona

la vida fora de mi.

M’exprimeixo sense consideració

contra una sexualitat

que roman sotmesa a l’ordre.

I els cossos més joves

em son fugissers

i se’n riuen de la meva decadència.

 

Quan el cos ja no serveix

per a què volem l’àni

 

 ***

 

 

Vaig creure en el déu dels meus pares.

Vaig obeir sense queixes les normes dels més grans.

Vaig ser fidel a totes les tradicions del calendari.

Fins i tot em vaig comprometre per vida a viure.

Llegeixo nous filòsofs que reneguen de Nietzsche

i que se’n riuen de les mans brutes de Sartre.

 

Com enyoro unes mans ensangonades

que expliquessin que els meus compromisos

eren mereixedors de la desobediència!.

 

 

 ***

 

Després de cada assemblea

l’esperit es tornava carn

i sortíem al carrer

convençuts que el món

era a les nostres mans.

 

Passen els anys

i quan vas a pixar

has de comprovar

que no torna la sang.

 

Allò que ahir era el món

avui només son pixats.

De salvadors del món,

hem passat a ser només

pacients d’urologia.

 

 

 

Exercici literari.

 

Què vol dir, si és el cas,

proposar el silenci més escaient

contra una pantomima

d’imatges incongruents

si els fets i els gestos

que qualsevol animal

és capaç d’enginyar

no han pogut contra els déus?,

si les imatges

dels geperuts contra el cinemascop

no han fet trontollar els mites,

si el sexe segueix entre cames,

de què serveix aquesta capacitat intel·lectual

contra la tardor

del plaer i el goig?

Què representa, de totes maneres,

aquesta estona de covardia, a soles,

si demà

els mateixos rostres que en l’absència

et provoquen ira, desig,

gelosia infantil, calcomanies caduques,

tornaran a mirar-te 

complaents, sense saber de la teva solitud,

aclaparats

pels seus esquemes mentals

de col·loquis buits i de discussions,

atabalats

per la mateixa angoixa

que, ara, a tu, et sembla única?

 

Per què tanta paraula

si som tots sords i muts?

 

 

 ***

 

 

Em va tocar néixer

i no vaig poder escollir,

en corresponien

una terra

uns pares uns noms

un temps

i no vaig poder escollir,

em tocà aprendre

i mestres

i un poder

i no vaig poder escollir,

em toca un dia

l’amor el futur

em toca un dia escollir

i jo no sé escollir.

 

 ***

 

Al final dels dits

ja no hi ha res,

tot s’ha esvaït

buscant solidesa.

Diuen els filòsofs

que som líquids

i que vivim, perduts,

en la incertesa.

 

Però miro el carrer

i encara hi ha, certa,

una misèria

que s’esmuny

de les meves mans.

I miro i miro

i no soc capaç

de trobar-me en la revolta.

 


Pep Castells. Sense penediment, sense esperança. Descontrol Ed. 2022 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario