... el dit petit del meu peu
Ingovernable
fins i tot pels que es diuen
dels nostres
i lloen criminals
per semblar més com cal,
més que res,
més no res
i no són nostres
sinó d’ells…
Insubmís
a les mentides que es fan
mitges veritats
de tant repetir-les
500 vegades
o una mica menys…
que no ens cansem
no fóra cas
que ens eslloméssim
lo cap, lo cap…
Independent
perquè és l’autonomia
i el pacte entre no iguals
que es fan iguals
allò que serveix
per fer-nos
per sempre més iguals
però mai repetits…
Imprudent
perquè la prudència
és la norma dels imbècils
dels que ni saben
ni mai han volgut saber
res que no fossin ordres
i silencis
poc més que res…
I un il·lús
sense cap ni lluç
dels formats en la repetició
de les madrasses d’aquí al costat
que no són menys merdoses
perquè alguns símbols nostres
hi hagin posat.
Avui i aquí
em reivindico diferent
a les normes militars
a les jerarquies del pensament
a les formes de les ordres
als ximples que van fent…
que defugen l’enfrontament,
que no gosen mai dir res
i esdevenen, ara sí,
abocadors d’ideologies
dels vells segles passats
escombriaires de vells lemes
miserables amb quatre duros
i carnussos de la ciutat.
Mai més, enlloc, contra ningú
tenir veu i també paraula
i no dir-la
i no combatre,
amb ella,
soldats i capellans
dels exèrcits
sense forma
de cap deforme
i cap ni un de pensament
que no sigui repetit
empetitit
i més menut
que el dit petit
el més petit
del meu peu esquerre.
16 de febrer de 2015
Rosa de foc
«La musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent»
Ets la filla de la impaciència
tragèdia vermella,
desassossec constant,
-«Tothora com boja»
diuen los de la baba,
a la recerca de la novetat:
«Dibuixa’m,
amb llapis de mil colors,
una cara amb la polla al nas.»
Tendra i tossuda, esperes, sola,
roses de Síria i gladiols florits:
«Cotecotecoté coté, cotecotecoté coté».
Just ara que diuen que fa
tan mal temps
un pamet més amunt del mapa,
quan no es veu lo sol al cel
ni fan l’ullet estels entre les palmes.
Tornaré, amb insistència,
trinxaré en mil bocins
autopistes d’asfalt finet,
m’hi trencaré les dents, lo cap a cops,
les ungles dels dits, la pell del cos i tot
per retrobar-te, a poc a poc,
i equivocar-te un altre cop.
Tornaré a la Reial,
a menjar-te els morros a mossos,
amb l’esquena al Glaciar
i el cos al foc de la Rambla.
A tu, que ni quan creixes immensa
no et deixes enlluernar
per l’estètica del confort
ni l’integrisme de la modernitat.
I et fas plena d’ahir,
sense renunciar a ser teva
tant avui com demà.
Tornaré a la Reial,
a reviure el color de les façanes
de la porta de l’infern,
on fins i tot lo gel em crema.
A l’avantsala del combat,
m’instal·laré al laberint
de les paraules adolescents,
sense Déu ni pàtria ni amo.
I et fas plena d’ahir, avui, demà.
Que el temps no esborri
l’insomni de les teves nits!
«i després et refàs més potent»
Jordi Martí Font
"Misèria sense companyia (Obra poètica complet... fins ara)"
Editorial Calúmnia, 2018