4 poemas de INMA MAÑEZ ALBERT

Una vida plena de vides ens mira

amb ulls i somriures per tot arreu.

Cor de tants cors, cor meu,

no et canses d’estimar.

Busca en les seues mirades

la màgica feblesa de ser únics,

busca en els seus batecs

la constant melodia de l’estima.

Una mort plena de morts ens busca

amb mans i peus per tot arreu.

Cor de tants cors, cor meu,

no et canses de bategar.

***

 

Totes les meues dones tenen cura de mi,

totes elles són dins de l’ombra que m’acompanya,

la somniadora, la temorosa, la que lluita,

la feble, la mestra, la passional, la tendra,

la malenconiosa, la criatura.

Totes elles, peixos d’un immens mar.

Totes les meues dones em tornen a parir

a cada trencada d’alba

donant color i forma al meu ésser,

cadascuna acudeix en el moment adient

per recordar-me que no navegue sola.

Totes elles, mars d’una immensa terra.

Quan honre les seues presències,

tota jo em festege

i puc donar gràcies

d’estar immensament viva.

***

 

¿Quién puede poner puertas al campo?

Y yo me pregunto :

¿Quién puede poner puertas a la Vida?

¿Por qué miramos desde la ventana?

¿Cuánto miedo nos produce tanto miedo?

¿A quién tendremos que explicar lo que está pasando?

¿Cómo lo vamos a hacer?

¿Qué es esto que me recorre y se hace nudo en mi garganta?

¿Algún día podrán perdonarnos?

¿Cómo se acuna a un niño muerto?

¿Cómo se acuna a un niño muerto?

¿Cómo se acuna a un niño muerto?

*

Qui pot posar portes al camp?

I jo em pregunte:

Qui pot posar portes a la Vida?
Per què mirem des de la finestra?
Quanta por ens produeix tanta por?
A qui haurem d'explicar el que està passant?
Com ho anem a fer?
Què és açò que em recorre i es fa nus en la meua gola?
Algun dia podran perdonar-nos?
Com es bressola un xiquet mort?
Com es bressola un xiquet mort?
Com es bressola un xiquet mort?

***

 

Fes-me l’amor, parla’m de pau
per cada llei que sotmet,
per cada silenci que mata.

Parla’m de pau, fes-me l’amorper les terres maleïdes,
pels pobles massacrats.

Fes-me l’amor, parla’m de pau
per la incertesa dels dies,
per la negra por que ens enverina les nits.

Parla’m de pau, fes-me l’amor
pels ulls clavillats d’espant i dolor,
per la xiqueta que te per herència la mort.

Parla’m de pau, Parla’m d’amor,
fes-me l’amor, fes-me la pau,
amb la urgència i desesperació
dels que ja no aguanten més.

Inma Mañez Albert