Anuncis electorals/ Anuncios electorales
Sabeu?
No puc alçar la veu.
Visc en silenci gairebé,
em cal la vostra atenció
abans jo no la reclami.
Si no em mireu
no em sentiu
perquè no puc
alçar la veu.
Ni cridar-vos, avisar-vos
que una bandera és a punt
de caure-us al damunt.
Els meus gestos, sabeu?,
no acompanyen paraules,
les volen substituir
perquè no puc
alçar la veu.
¿Sabéis? / No puedo alzar la voz. / Vivo casi en silencio, / requiero vuestra atención / sin que deba reclamarla. / Si no me miráis / no me oís / porque no puedo alzar la voz. // Ni gritaros, o avisaros / que una bandera está lista / para caeros encima. / Mis gestos, ¿sabéis?, / no acompañan palabras / quieren sustituirlas / porque no puedo / alzar la voz.
L’Esquirol, 30 de novembre de 2022
El año pasado me perdí Voces. Tenía miedo de no encontrarme bastante cómodo, por mi voz, y temía obligar a mis interlocutores…. Pero después, desde facebook fui añorando cada una de las horas que he pasado aquí en Moguer…. La llamada de Antonio preguntándome si este año… y el deseo, mio y de Margarida, de encontraros…de tantos abrazos.. Pues, eso, a pesar de mi des-conjuntada voz, insisto. Leeré unos pocos versos, todos ellos fruto del desasosiego por tanta campaña electoral. Siento un considerable agotamiento a causa de tanto espectáculo electoral, democrático.
Mi amigo Fernando Barbero los leerá en castellano. Gracias compañero.
Voces del extremo, en Moguer. Juliol de 2024
Hi ha un gat
a la porta
i s’esqueixen les flors
al jardí. Al televisor
diuen que la guerra
és culpa dels altres
que només és defensa.
M’acosto a la cuina
i acabo de coure
unes cols vingudes
de l’altra part del món.
El món, tot, només
és una gran cuina
i el televisor una finestra
que jo no controlo.
Són només colors
i tanmateix m’esquincen
les esperances.
Només rituals
que no comparteixo,
però m’angoixen.
Himnes, himnes, himnes
i n’estic fart
de tanta doctrina.
Desitjo el silenci
dels morts, l’alenada
definitiva d’aquest món
que no hem sabut
tornar habitable.
He esgarrapat els llençols
per esborrar-hi el rastre
de l’enginy que ens va perdre.
Demà tornaré a l’església,
demanaré als sacerdots
la benedicció que ens fa lliures.
Teníem un déu, una doctrina,
i els que ens han portat fins aquí
son els seus fidels més..
Persisteixen en l’error
i avui, un altre cop,
els he vist entre els estels.
Son senyors ben educats
i vesteixen com cal
però en els seus ulls
els estels s’hi reflecteixen
en forma de dalla.
Anuncien la mort,
Com formigues enormes
en una cadena sense final
van mastegant-nos l’ànima
com si fos una escarola arrissada.
Demà els diaris
en diran manifestació
per les insatisfaccions polítiques.
L’expressió, diuen, d’una identitat.
No us adoneu els savis
que el coneixement és car?
Allò que vénen al supermercat
només son frases buides
sense verbs ni connexions
amb l’esperit del temps.
Han venut als intel·lectuals
una doctrina nova, freda,
sense ànima ni esperança.
I els deixen compartir els trons.
En parlen darrera meu
quan es troben enclaustrats
en els somnis del poder.
Van distribuint la mesura
total de sang que sacrificaran
entre dues opcions fatals.
Ells hi posaran les vies
però la sang serà tota nostra.
Avui un dia somrient
perquè uns llavis, altres,
repeteixen al meu costat
versos vells, ancestrals
que no esperen pas èxits
només avui un dia somrient.
Trepitgen els noms
que han anat formant
els camins dels fills.
Ara reclamen vots
per canviar-nos-els
i els hereus del relat
reivindiquen l’herència.
No els digueu els cognoms
perquè en cercaran l’origen!
Vaig agafar un guix
i a la pissarra
escrivia paraules d’amor
i de pau.
Però, inevitablement,
el guix s’anava esmicolant
més i més
quanta més pau
i més amor apareixien a la pissarra.
No pot certificar-se
la raó de la seva mort
i tanmateix
els jutges indaguen
quin va ser el seu vot,
el darrer acte social
abans de morir.
Han obert les urnes
i, des de les empremtes,
volen assignar-li un vot, una identitat.
Pep Castells
No hay comentarios:
Publicar un comentario